reunió !

Agafat d’una regleta ínfimament petita amb tres dits d’una mà i una altre regleta una mica més gran arquejant l’altre mà, em disposo a passar la cinta pel mosquetó. Els peus tot just col•locats damunt del granulós granit, prement-los fort per augmentar l’adherència. Demano corda i el company que m’està assegurant ajuda a la corda perquè no em costi estirar-la. Estic a la tercera cinta i a uns 6 metres de terra, sento un dolor molt fort a la planta del peu on hi tinc una butllofa de dos centímetres de diàmetre que em vaig fer dijous entrenant i això fa que inconscientment hagi de fer més força amb els braços i hagi de clavar més els dits en aquesta roca tant tallant. Quan ja tinc tot el marge de corda que em cal per encintar-la, crido no!!!! I em rellisca el peu que tinc fotut. Caic els dos metres que separa un parabolt d’un altre, més els dos metres de corda més que he fet servir per arribar-hi, més la corda que he estirat perquè estava apunt d’assegurar-me, això fan quasi els sis metres que havia pujat i ja em veig a terra de cul i amb algun os trencat, perquè aquestes caigudes encara que no siguin molt altes són molt dolentes si toques a terra, un turmell o un genoll no se n’escapa, això si aconsegueixo posar-me dret, perquè la costum quan estàs lluny del terra és posar les cames a la paret i parar el cop. De cop la corda es bloqueja, però encara baixo uns centímetres més per culpa de la seva elasticitat, fregant el cul a terra però sense acabar de caure del tot. Uff! sospiro profundament mentre amb el company ens mirem.

Torno a treure la corda, em torno a lligar, m’espolso braços i peus per descarregar-los de tensió, suco les mans amb el magnesi, i em prometo oblidar-me de la butllofa a la planta, per què o bé pujo del tot conscient o no pujo. I dit i fet, entre unes quantes esbufegades arribo a la reunió com sempre amb la satisfacció que això dona.

Va! una altra!