Ves al contingut principal

estrips

Tinc un fotimer de coses escrites i guardades de fa molt temps, i no sé perquè no les he llençat, potser perquè no he trobat un parc, o potser perquè no feia vent, potser perquè tenia por que algú ho trobés o potser tenia por de llençar una part de mi. Dic de llençar-ho per que ho llegeixo i rellegeixo i no m’agrada. Bé menteixo, no m’agrada llegir-ho tal com ho vaig escriure, un vers rera l’altre i una frase rera l’altre en l’ordre original, però si que m’agrada anar saltant línies i estrofes i barrejar sentiments, és com haver trobat l’excusa per quedar-m’ho.

Comentaris

labruixoleta ha dit…
m'agraden els salts. Tb m'agrada el desordre. I les barreges. Potser per això m'agraden els teus posts... :-)
Striper ha dit…
Necesites escuses per no justificar que no has llancat les teus fills literaris.
XeXu ha dit…
No ho llancis, mai saps quan et vindrà de gust tenir a mà un d'aquests escrits. Ara potser els tens molt vistos, però si els perds, els trobaràs a faltar. Pensa que són, com aquell qui diu, sang de la teva sang.
Núr ha dit…
a mi em passa el mateix amb els meus diaris... fa molts anys que n'escric i des que he entrat al món blocaire que no hi anoto res. i tot i que sé que mai no faran cap mena de servei a ningú, em veig incapaç de llençar-los...
el problema d'aquestes coses és que un dia t'agafarà la venada, ho llançaràs tot i potser després te'n penedeixes. sóc una ferma partidària de guardar-ho tot...
meta-dona ha dit…
A mi m'encanta llençar les coses que considero que em creen un lligam físic massa fort. Com quan voles en globus i t'has de desprendre del pes innecessari... Al principi et sembla impossible, però mica en mica en vas aprenent i estic absolutament convençuda que cada vegada que ho fem, fem una passeta més cap a la maduració. Les úniques peces que no llenço, de moment, són fotos, escrits i cartes. No us encanten les cartes rebudes??? A mi m'agradaria rebre'n encara ara, però ja s'ha perdut el costum. Quina llàstima! Crec que m'escriuré una a mi mateixa...
elur ha dit…
Ah... a vegades s'hi poden trobar vertaders tresors en alguns papers...

:*)
Nuri ha dit…
Potser sigui un indici de Sindrome de Diogenes internetero...
fada ha dit…
NOO! No ho llencis! Sempre pots refer-ho, reescriure-ho, aprofitar-ne alguna cosa. Tot el que escrivim està motivat per alguna cosa, potser algun dia el que tu has escrit pot anar-li bé a algú altre... Per començar podries agafar alguns versos i deixar-nos-els llegir. Què et sembla? Vinga, anima-t'hi!
Un petó.
estrip ha dit…
no, no de moment els guardo, però és un pensament que tinc vada cop que els trec. Intentaré no tenir-lo doncs.
SHADOW ha dit…
M'agradaria donar-hi un cop d'ull, segur que són d'allò més interessants! Jo no els faria fora de la meva vida per la importància que van tenir en el seu moment no?
Un petonet
estrip ha dit…
si, van ser importants en el seu moment. En fi, de moment ho deixo al calaix.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…