Tinc un fotimer de coses escrites i guardades de fa molt temps, i no sé perquè no les he llençat, potser perquè no he trobat un parc, o potser perquè no feia vent, potser perquè tenia por que algú ho trobés o potser tenia por de llençar una part de mi. Dic de llençar-ho per que ho llegeixo i rellegeixo i no m’agrada. Bé menteixo, no m’agrada llegir-ho tal com ho vaig escriure, un vers rera l’altre i una frase rera l’altre en l’ordre original, però si que m’agrada anar saltant línies i estrofes i barrejar sentiments, és com haver trobat l’excusa per quedar-m’ho.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
11 comentaris:
m'agraden els salts. Tb m'agrada el desordre. I les barreges. Potser per això m'agraden els teus posts... :-)
Necesites escuses per no justificar que no has llancat les teus fills literaris.
No ho llancis, mai saps quan et vindrà de gust tenir a mà un d'aquests escrits. Ara potser els tens molt vistos, però si els perds, els trobaràs a faltar. Pensa que són, com aquell qui diu, sang de la teva sang.
a mi em passa el mateix amb els meus diaris... fa molts anys que n'escric i des que he entrat al món blocaire que no hi anoto res. i tot i que sé que mai no faran cap mena de servei a ningú, em veig incapaç de llençar-los...
el problema d'aquestes coses és que un dia t'agafarà la venada, ho llançaràs tot i potser després te'n penedeixes. sóc una ferma partidària de guardar-ho tot...
A mi m'encanta llençar les coses que considero que em creen un lligam físic massa fort. Com quan voles en globus i t'has de desprendre del pes innecessari... Al principi et sembla impossible, però mica en mica en vas aprenent i estic absolutament convençuda que cada vegada que ho fem, fem una passeta més cap a la maduració. Les úniques peces que no llenço, de moment, són fotos, escrits i cartes. No us encanten les cartes rebudes??? A mi m'agradaria rebre'n encara ara, però ja s'ha perdut el costum. Quina llàstima! Crec que m'escriuré una a mi mateixa...
Ah... a vegades s'hi poden trobar vertaders tresors en alguns papers...
:*)
Potser sigui un indici de Sindrome de Diogenes internetero...
NOO! No ho llencis! Sempre pots refer-ho, reescriure-ho, aprofitar-ne alguna cosa. Tot el que escrivim està motivat per alguna cosa, potser algun dia el que tu has escrit pot anar-li bé a algú altre... Per començar podries agafar alguns versos i deixar-nos-els llegir. Què et sembla? Vinga, anima-t'hi!
Un petó.
no, no de moment els guardo, però és un pensament que tinc vada cop que els trec. Intentaré no tenir-lo doncs.
M'agradaria donar-hi un cop d'ull, segur que són d'allò més interessants! Jo no els faria fora de la meva vida per la importància que van tenir en el seu moment no?
Un petonet
si, van ser importants en el seu moment. En fi, de moment ho deixo al calaix.
Publica un comentari a l'entrada