Ves al contingut principal

llorer

Alhora que observa un anunci per modelar el somriure i com que no és polític passa la pàgina, un ocell amb es ales molles ve a buscar les quatre engrunes del dinar que ha deixat caure a la balconada. Després descobreix que el llorer a part de beneir-lo per setmana santa té una lleugera acció antiinflamatòria, i dubte si acostar-se’l fins als ulls o fins a les orelles. Laurus nobilis, amb aquest nom no sembla que si en prens en excés t’hagi de produir vòmits i irritacions gàstriques, així que opta per canviar de canal, treure les notícies i participar en el concurs des del sofà. Li pregunten qui va dir la frase “La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui la sap adorar i estimar”, i mentre rumia se li acosta la seva esposa i li fa un petó a la galta, suau i tendre, i sense cap motiu aparent... El concursant ja ha contestat però s’ha despistat i no ha escoltat la resposta.

Comentaris

Jordi Casanovas ha dit…
I li cal saber qui ho ha dit o en té prou amb sentir-ho...
Striper ha dit…
Hi han petons que ens fan volar.
XeXu ha dit…
Seria l'Stendhal qui ho va dir?
elur ha dit…
Ho devia dir algú amb força sentit comú.
estrip ha dit…
jordi, com que des del sofà no guanyes res, tant se li en fot, suposo.

striper, i també et fan despistar.

xexu, si no vaig errat, és de'n Herman Hesse.

elur, o no!
elur ha dit…
Suposo que tot depèn del que s'entengui com a bellesa, no?
Nuri ha dit…
El protagonista tambe pot plantejar-se de fumar llorer, i despres que ens expliqui...
estrip ha dit…
si si i tant! és un concepte arbitrari suposo.

nuri, doncs mira, no t'aconsello fumar llorer, que pica molt el coll. No cal que el protagonista t'ho digui, ja t'ho dic jo!
menta fresca ha dit…
jo més que adorar diria que tant sols cal que la sàpiguem estimar, tant fàcil que es saber estimar, o no?
iruNa ha dit…
Doncs jo prefereixo quedar-me amb l'escena del petó que saber la resposta a la pregunta. Aquesta és la veritable essència de la realitat!
una gran descripció estrip!
Jo Mateixa ha dit…
Per sort encara hi ha petons que ens fan perdre l'horemus,oi??

:-)
labruixoleta ha dit…
petons que fan perdre el món de vista... :-)
fada ha dit…
Que bonic trencar la rutina ensopida amb un petó! Irritacions gàstriques no ho sé, el que sí que sé és que si poso llorer en algun guisat no em senta bé. El mateix plat, sense el llorer, és perfecte.
estrip ha dit…
l'oremus, el món de vista o la vista del món, és veritat.

fada, doncs res de llorer, millor farigola.

oh, menta-fresca. Si fem cas del que veiem, no és tant fàcil.
Anònim ha dit…
Uix, no! Una fulleta o dues de llorer en una cassoleta de carn hi dóna un punt boníssim! Gairebé tan bo com aquests petons despistaires...
:)
estrip ha dit…
cadascú té les seves receptes per despitar una estona a una persona.
marc ha dit…
Jo no he entés això de canviar de canal!
Vols dir que s'estava pensant si posar el llorer a l'orella o als ulls i que potser va decidir canviar de "canal" i posar o ficar el llorer en un altre lloc?... i llavors, va començar a sommirar en la bellesa i els petons i tot això...
estrip ha dit…
perquè no, marc?

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...