Ves al contingut principal

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.

Comentaris

Striper ha dit…
Bonic com bonica la pluja, i no tant els embussos de llums vermelles.
menta fresca ha dit…
som animals de costums, diuen.
vaja un el mar per deixar que li prenguin el que es seu!em quedo una estoneta en el post escoltant el cruixir de les teves persianes, a les fosques, espero no et façi res.
elur ha dit…
Un post preciós.
Nuri ha dit…
... I espera't, ara que arriba l'estiu, les cues es triplicaran! Paciència i persianes.
Rita ha dit…
Tens una sensibilitat molt especial. Bonic...
fada ha dit…
Els pescadors són més savis que els turistes de cap de setmana i quan plou deixen llums i barques a terra. Ells sí que saben com arribar a ser-ne de cruel el mar. I quan no hi ha temporal és tan bonic de veure punts de llum escampats pel negre mar que es barreja amb la negra nit...
labruixoleta ha dit…
A mi m'hauria agradat viatjar dins un dels puntets vermells cap a un mar llunyà...

...un post bonic, però que em fa tenir sensacions barrejades. Les persianes es queixen amb la visita de la pluja. Jo espero no ser una molèstia quan visito mars que no són el meu...
Joana ha dit…
Darrera les persianes hi ha les vistes mai vistes, les que no fotografiem, les que ens quedem només per a nosaltres...Com el regalim de la pluja als vidres de les finestres...
Bon diumenge!
estrip ha dit…
i els llums se'n van i el llevant també,però tots tornaran!
merci.
Núr ha dit…
aix... m'ha semblat una imatge una mica trista... de sempre fer el mateix, encara que plogui, encara que nevi, tots, com a rucs, anem al mateix lloc de sempre...
estrip ha dit…
trista? no no, jo no ho crec.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…