dimarts, 6 de maig de 2008

retrobament

Als 10 anys es van conèixer al cole, van començar a jugar junts, i fins als 17 van ser inseparables, es van enamorar. Van anar a la universitat, cada un a un lloc diferent, i es van prometre fidelitat tot i la distància, però el seu contacte cada vegada era més espaiat en el temps. Després va venir un erasmus, un màster, i unes pràctiques a milers de quilòmetres. Ell, anava de flor en flor, fins que al final va trobar la dona ambiciosa que ell desitjava, és van casar després de triomfar professionalment i van tenir dos fills.

Ella es va enamorar d’un esportista d’èlit, que sempre anava amunt i avall, d’una competició a l’altre i el seguia a tot arreu sempre que podia. Va sacrificar la seva carrera en abandonar la gestió d’un complex hoteler del qual ben aviat n’hagués acabat sent la directora. Va tenir tres fills, esportistes com el seu pare, i ella els seguia a tots quatre sempre que podia. Al final quan ell va deixar l’esport, la convivència va anar empitjorant perquè ell no va saber trobar el seu nou rol en la societat. Això va fer que acabés en divorci. Va tornar al lloc on vivia de petita amb els seus tres fills adolescents i els va matricular al mateix institut on ella havia estudiat. El primer dia de classe els va acompanyar i es va trobar amb el seu primer amor que també havia tornat al poble després de separar-se amb la dona amb qui havia triomfat professionalment. També havia portat els seus fills al institut. Es van reconèixer a la primera mirada, encara hi havia alguna cosa, i no va fer falta que s’expliquessin tota la vida que havien estat separats, només es van agafar de la mà i van tornar junts cap a casa.

11 comentaris:

Striper ha dit...

Ah el primer amor!!!!

XeXu ha dit...

Una història increïble, de pel·lícula. Aquestes coses passen a la realitat? Tant de bo que si, perquè tot i els anys de separació, és una història d'amor preciosa.

elur ha dit...

Hi ha qui diu que la vida acaba posant les coses al lloc on ha de ser... suposo que a vegades deu ser així.

Nuri ha dit...

Estrip aixo d'avui ha estat rollo pel.licula americana de diumenge a la tarda...

Déjà vie ha dit...

ai per favor quina preciositat dhistoria. Volem saber més! volem saber més! oh oh oh quin crit acabo d fer quina sutilesa al final. M'encanta!

menta fresca ha dit...

si, de fet es una bonica historia, malhauradament la vida no funciona aixì, ells al final en surtem ben parats, sembla cosa del destí.Destí, futur, el troves, et trova? i quan et sens sol i ningú t'escolta, ningú t'espera, ningú et somriu, que? no em serveix ja el que tot canviarà per bé, no em serveix, he perdut tota esperança...

Jordi Casanovas ha dit...

sigui veritat o no tant se me'n fot, m'agrada que les aigües tendeixin a la felicitat.

fada ha dit...

Roda el món i torna al Born. Ja ho deia la meva àvia... Ahhh! Quina història més bonica, tot i que no pots deixar de pensar què hauria passat si no haguessin seguit camins diferents. Sap greu els anys que s'han privat l'un de l'altra. Ai, que m'estic posant romàntica... Petonets.

menta fresca ha dit...

ei, m'ha agradat de veure el teu comentari en el quadern gris, ben vingut, una mica mes d'aire fresc enmitg de tanta "verbigracia" i superioritat "literaria"

estrip ha dit...

STRIPER, ah, sempre es recorden però mai tornen!

XEXU, diuen que la realitat supera la ficció!

Si, les coses a lloc, ELUR, encara que sigui tard!

Gràcies DEJA!!!!

NURI, i de dimarts també si vols!

MENTA, oh! a vegades si. Molt bona la teva crítica del quadern gris. Només que això de superioritat....

JORDI, això és ser pràctic!

FADA, aquesta és la frase. Però el tema va d'encanteris, jeje!

Rita ha dit...

A mi m'ha encantat. No en conec cap que hagi passat, però tampoc en tinc tants dubtes. La realitat sempre supera la ficció.