esperar

Esperar és una de les tortures més avorrides, lletges i dolentes per la salut mental que hi ha. Esperar la resposta d’aquell a aquella que ens té el cor robat, esperar en una entrevista de feina, esperar en un peatge que saps que et xuclaran la butxaca. Jo recordo haver marxat d’una cua per fer els papers de l’atur, em vaig quedar sense atur. Haver marxat d’una entrevista de feina perquè un impresentable encara no apareixia 20 o 30 minuts després de jo ser allà i sense dir ni ase ni bèstia. Haver marxat després d’esperar deu minuts a un amic o amiga, aquests que em perdonin.

Però també hi ha unes altres esperes, les “autoesperes”, espero acabar això per anar aquí o esperaré a acabar aquesta absurda feina per fer això altre, quan tingui això resolt faré tal cosa, i mai acabes fent allò que et faria il•lusió fer. En l'última pel•lícula que he vist, Into the Wild, que recomano olímpicament, l’Alex Supertramp diu “Si vols una cosa vés a per ella”. Sembla fàcil eh! Esperem no trobar-nos cap cua durant el camí!

par i aules

Paraules que em venen al cap i no sé com lligar:

ego i societat, mèrits i jubilats, pasteres i oblidats,
teatre i estatuts, crisi i cornuts,
vacances i esportistes, lluita i terroristes,
exercits i pau, orxata i frau,
Santa Anna i Santa Cristina, sexe i Maria,
cànon i còpia, feina i inòpia,
esquena i suor, parella i plor, nit sense olor.

un petó a l'esquena

Surts de l’aigua amb pell de gallina,
t’acaricies els cabells per posar-los en ordre,
camines sentint les pedres a les plantes dels peus,
em mires i somrius.

Em faig el despistat perquè sé que ara vindràs,
noto l’ombra, i el regalim d’unes quantes gotes,
tota xopa, t’estires sobre meu,
amb un petó a l’esquena, em tens atrapat.

soledat i llibertat

La soledat em conquereix els somnis,
els somnis em prenen la realitat,
m’aparto del món a poc a poc
i necessito respostes a tot.

La soledat m’empresona el cor
i el cor se’m cruspeix la sang,
la paret m’absorbeix la mirada
i tinc l'esperança oblidada.

És la soledat sinònim de llibertat?

anar i tornar

Qui no ha anat mai a la muntanya i mentre pujava i pujava cap al cim, clavava la mirada a terra, esbufegant. De sobte un pensament llampec li ha vingut al cervell i s’ha dit ell mateix: -què fas mirant el terra! Després ha aixecat la vista i ha deixat d’esbufegar, atònit pel paisatge.

O en el camí de tornada fent ja una estona que no veus cap senyal que et digui que vas pel camí correcte, et comences a preocupar perquè no recordes bé si has passat per allà o no hi has passat. Però de sobte, un tronc, una pedra et recorda que quan pujaves, en aquell precís instant i en aquell mateix lloc, tenies tal pensament al cap o has fet tal comentari als teus companys. I això provoca dues coses: una que et tranquil•litzes perquè saps que vas pel camí correcte i dues, que el mateix pensament es repeteixi però ara de tornada i a més a més, somrius fins que arribes a baix.

autoestopistes

Me’n vaig a dormir amb les portes del balcó obertes, tot i que la calor no és exagerada i es pot dormir perfectament amb tot tancat, tinc nostàlgia de tenir el cel al damunt sense un vidre entremig meu i dels estels. És com fer bivac des de l’habitació de casa. De tant en tant em treuen del somni alguns càntics pastosos d’alcohol i algun crit escapat d’alguna discussió de parella. Una sirena de policia, i el motor de la cambra de fred de la fruiteria de sota són els altres elements que substitueixen els grills, els mussols i les tórtores. Més tard quan tanquen els darrers locals, arriben les veïnes holandeses, cambreres i ballarines, amb els seus cops de porta desmesurats. Em sorprèn que arribin sempre soles, mai s’ha sentit cap veu masculina entre les parets. Abans de tornar a agafar el son penso en aquelles noies franceses i joves autoestopistes que he pujat, estaven fent el BAC m’han dit, “just avant de la université”, com el batxillerat, i eren d’un poble “à coté de Paris”, les he deixat a la parada de la platja i els he dit que vagin en compte. Després un cop fora del cotxe, m’he adonat que s’han deixat un nota al seient del darrera, tradueixo:

M’escapo dels llocs
de pensaments permanents,
de pensaments imposats,
no trobo la terra ni el mar,
on plantar, un temps una arrel.
Però viatjant me n’adono
que aixecant un sol dit,
sempre algú s’atura,
per preguntar-me com em dic.
I aleshores em quedaria amb ell.

moviment

Un proverbi budista: "El moviment és no-moviment, el no-moviment és moviment"

(imatge presa de nianow.com)

blanc i negre

La nit, la casa en silenci, una moto estrident, escardalenca remou la calma. A les fosques preparo el llit, llençols frescos, deixo la roba a la cadira i sense posar-me sota d’aquests rumio amb el ulls oberts mirant el sostre. Engego la ràdio per sentir veus de sonoritat constant per adormir els sentits. Les campanes de l’església sonen alhora que el rellotge de paret. Els ulls continuen oberts, les orelles continuen sentint, i se’m desperta el paladar, somio despert. Em ve la set i tinc a la ment una copa de cervesa fresca, amb un dit d’escuma i la copa suada. Reincorporo el cos, dret, em vesteixo. Deixo el fals silenci de casa, amb dues monedes a les mans m’apropo al bar de la plaça, al costat de l’església i tocant a mar. Demano una canya de cervesa negra, triga, deu ser l’escuma, però finalment puc embrutar els meus llavis amb aquest blanc i negre, amb aquesta lluna plena.

ficció

Un sms que diu una cosa però en llegeixes una altra. Una història escrita pels guanyadors d’una guerra. Allò que amagues i el psicòleg sap. La mentida que fas veure que te la creus. La petita incomoditat que fas passar desapercebuda i que després farà vessar el got. La televisió apagada no enganya. Somiar que la teva parella no hi sent i no hi veu, l’estimes i no coneixes el seu món. Els escrits d’un bloc que ningú llegeix, els papers perduts que vaig trobant. Els vint euros que un dia et vas deixar a la butxaca de dins de l’americana. El ram de flors de la núvia que li cau a la mateixa núvia. La olor de l’habitació de l’hotel. La picada d’un mosquit a la nit que només dura una nit. I un punt i final d’una història que té segona part. Tot és ficció.

resum

A les discoteques ja no posen lentes. Substitueixo a la Bruni per la Françoise Hardy. Una cançó mai publicada d’un grup que mai va ser grup però va ser il•lusió d’adolescents i unes sandàlies sota la tempesta és el resum de dos dies de festa.

coques

A les nou bones notícies, no és la ciàtica és el muscle piramidal, així que fora contractures i a suar. I a les deu llegeixo que el g-vuit no són vuit sinó setze, les respectives també s’ho passen bé intentant arreglar el món dels altres perquè el seu ja el tenen molt ben moblat. A les vint-i-una trenta nou, el cel està rogent, de petit em deien: “la mare de deu fa coques”. Fa olor de pluja. La Bruni encara canta amb veu dolça però els prejudicis faran que no me l’escolti com abans. El telèfon mòbil, le portable, el celular o el telemovel, ara només tindrà un nom i-phone. Potser amb aquest nou aparell podrem fer i-coques.

mirada

Aquesta mirada m'agrada:

Autopiscografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la vida roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Fernando Pessoa
(Traducció de Joaquim Sala-Sanahuja)

honor

Màxima 1: "L'honor és la opinió que tenen el demés de nosaltres, i en especial la opinió general de qui sap alguna cosa de nosaltres. I més específicament encara: és la opinió general dels que estan qualificats per opinar sobre nosaltres, coneixen el nostre valor en qualsevol aspecte digne de ser considerat, aspecte que determinarà la respectiva espècie del honor. D'aquí que se'l pugui anomenar el representant del nostre valor davant dels pensaments forans."

(Arthur Schopenhauer a "L'art de fer-se respectar o tractat sobre l'honor")

El respecte no és un valor que sobri avui en dia, per això últimament reflexiono amb les 14 màximes d'aquest filòsof amb l'art de fer-se respectar. Potser ho necessitaré, qui sap!

una sola mirada

Els paravents volen pel cel, mentre el vídeo es cruspeix la cinta. La cassola ja fa xup-xup, les rodes dels cotxes escupen amb força la pluja. Uns altres pedalegen al voltant d’un hexàgon.

Ha pagat la multa online, però les penes no marxen online. És juga un tie break. No hi ha tinta a la impressora, ni als ulls del cec.

S’avança el termini pel dimecres i dubta, algú amb mala conducta. Sort del regal, la carbassa i la pipa ja son apunt, el mate és amarg, però més dolç que un serial.

El futur és buit, però no importa. El present també, però es distreu amb un paper.

Ja trona, una sola mirada!

el pati

ja podeu sortir al pati...

saudade

Com que les tardes son llargues, un passeig pel port ha estat una bona idea. L’olor de les barques acabades d’amarrar, de peix i de la sal, de benzina també. Un mariner acabant de netejar, es posa bé la gorra abans de tocar terra. És mira la barca com donant-li les gràcies i gira cua. Abans d’enfilar-se a la moto, va fins avall del port, fins el far, s’asseu sota la llum i s’encén un cigar. Mira l’horitzó amb ulls vidriosos i pell resseca, escampa el fum entre el raig del far, que el deforma i el converteix en boira. Així fins quasi cremar-se els dits. S’aixeca ara decidit, amb pas ferm va fins on ha deixat la moto, i desapareix rera la llotja. Aleshores m’acosto al far, i també m’hi assec, és com si sentís els seus pensaments. Sense voler poso la mà entre unes pedres, i noto el tacte d’un paper, el trec. Potser el mariner, se l’ha deixat o potser ja porta aquí molt de temps, qui sap. Miro que hi ha escrit:

Plora l’aire
i plora el cel,
plora la terra
i un estel

plora el mar,
i la donzella,
plora d’enyorança
i ploro amb ella.

Ho tens tot i no tens res,
res no sents i et sents de tot,
és només per un sol bes.

Em consola aquest vers,
que espera, sol a port,
la llum del far, el teu record.