Ves al contingut principal

honor

Màxima 1: "L'honor és la opinió que tenen el demés de nosaltres, i en especial la opinió general de qui sap alguna cosa de nosaltres. I més específicament encara: és la opinió general dels que estan qualificats per opinar sobre nosaltres, coneixen el nostre valor en qualsevol aspecte digne de ser considerat, aspecte que determinarà la respectiva espècie del honor. D'aquí que se'l pugui anomenar el representant del nostre valor davant dels pensaments forans."
(Arthur Schopenhauer a "L'art de fer-se respectar o tractat sobre l'honor")

El respecte no és un valor que sobri avui en dia, per això últimament reflexiono amb les 14 màximes d'aquest filòsof amb l'art de fer-se respectar. Potser ho necessitaré, qui sap!

Comentaris

Rita ha dit…
Malauradament està molt devaluat el respecte actualment.
Bona nit, maco!
labruixoleta ha dit…
potser la falta de respecte és deguda a que avui en dia molta gent opina sense estar qualificat per fer-ho, en el sentit que diu en Shopenhauer. O sigui que opinem sense conèixer el valor que pot tenir algú. Opinem sense conèixer.

Però vaja, quan algú ens deshonra amb una opinió sense fonament...mereix el nostre respecte? (caldria conèixe'l, suposo :-S)

Uix, no sé ni què dic, em sembla que tinc febra, me'n vaig al llit. Una abraçada respectuosa :-)
Tals ha dit…
Cada dia m'agrada més aquest blog,ara fins i tot em regales perles filosòfiques. Justament avui he estat temptada de comprar-me un Schopenhauer, però tinc prohibit comprar llibres (prohibició creada vista la limitació d'espai a l'habitació).
Petons nietzscheans!
Striper ha dit…
Filosofia , nomes dir que per desgracia masa valors s'han devaluat.
elur ha dit…
sense oblidar mai la opinió que es té d'un mateix, doncs penso que tot plegat comença per autorrespectar-se.
Jo Mateixa ha dit…
Ja s'ha sap, per que a un el respectin ha de saber respectar.

Petons!!!!!
estrip ha dit…
rita, molt, i tant, però és el que hi ha tu!
bruixoleta, febre? cuida't molt!
tals, aquest te'l dedico, hehe.
striper, he d'adaptar-nos eh, però mai perdre segons quins valors no?
elur, si si, sobretot això.
jo mateixa, això és el que sempre s'ha dit, però ara també val?
e ha dit…
N’hi ha que estan qualificats per opinar sobre nosaltres? Quina por!
Respecte el respecte… Avui, saber fer-se respectar és més que un art. Tant de bo n’hi hagués prou amb ganes, la inspiració i creativitat. Però, es pot aprendre i, sobretot, s’ha de practicar. Si ets profe... cal fer un Màster.
Fins la Màxima 2!
instints ha dit…
Jo crec que es demana tolerància i el que necessitem és respecte. Perquè tolerància és molt diferent del respecte...

Petons!!!
fada ha dit…
Bé, bé, ara ens sorprens amb la filosofia. Hi ha gent que es pensa que costa fer-se respectar, pels alumnes, per exemple. Cal descobrir que el respecte és com una partida de frontó: el deixes anar i et retorna. T'envio un petó respectuós amb la intenció que me'l retornis respectuosament ;)
Fins a la propera màxima, doncs.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…