Ves al contingut principal

esperar

Esperar és una de les tortures més avorrides, lletges i dolentes per la salut mental que hi ha. Esperar la resposta d’aquell a aquella que ens té el cor robat, esperar en una entrevista de feina, esperar en un peatge que saps que et xuclaran la butxaca. Jo recordo haver marxat d’una cua per fer els papers de l’atur, em vaig quedar sense atur. Haver marxat d’una entrevista de feina perquè un impresentable encara no apareixia 20 o 30 minuts després de jo ser allà i sense dir ni ase ni bèstia. Haver marxat després d’esperar deu minuts a un amic o amiga, aquests que em perdonin.

Però també hi ha unes altres esperes, les “autoesperes”, espero acabar això per anar aquí o esperaré a acabar aquesta absurda feina per fer això altre, quan tingui això resolt faré tal cosa, i mai acabes fent allò que et faria il•lusió fer. En l'última pel•lícula que he vist, Into the Wild, que recomano olímpicament, l’Alex Supertramp diu “Si vols una cosa vés a per ella”. Sembla fàcil eh! Esperem no trobar-nos cap cua durant el camí!

Comentaris

Anònim ha dit…
Hi ha una frase d'una cançó que sempre m'ha agradat que diu "qui espera desespera, qui aguanta pot tenir-ho tot".
elur ha dit…
si hi ha cua, ens la saltem!
robadestiu ha dit…
No em sembla tan fàcil, a mi. Però a vegades potser ho és més del que sembla, no sé.

Una tortura esperar, sí.

Salut! (mental...i de tot tipus :-))
Rita ha dit…
Esperar és espantós, realment. Per això, penso que sempre s'ha d'anar a pel que es vol i només, quan ja no depèn de nosaltres, deixar-ho estar.
Salut, maco! :)
XeXu ha dit…
Sempre hi ha temps de trobar un parell d'horetes més a les nostres apretades agendes, oi? És un bon consell això d'anar a buscar el que volem, tant de bo fos tan fàcil com dir-ho.
Striper ha dit…
Potser a vegades la paciencia i la espera teneb recompensa.
Eli ha dit…
Doncs comparteixo plenament el que diu aquest personatge, jo sempre dic... Quien la sigue la consigue.. i sí, no és facil, però jo ja porto un any fent-ho..
Així que ànims!!!

Petons
Anònim ha dit…
buff... Jo és que de la idea d'esperar el primer que em ve al cap és una frase que ma mare diu tot sovint. La situació? Jo preparada per sortir i ma mare acabant de recollir les seves coses (és impuntual de collons!) i la seva frase: «Jo et vaig esperar 9 mesos! Tu per 5 minuts més no et moriràs!»

Sóc una persona puntual i no m'agrada esperar. Arribo d'hora als llocs per no haver d'esperar. Prò sempre hi ha algun moment que no hi pots fer res... i has d'esperar!
elur ha dit…
estava llufant per aquí... i he vist el quadre que has posat de la Laia Bedós... per un moment, m'he pensat que n'era una de la meva estimada Lídia:
http://lidiaantonio.googlepages.com/home
Clint ha dit…
Aquest matí he hagut d'esperar en una benzinera que tots acabessin per poder-ne sortir...que és un cul de sac....ja et dic jo que les meves reflexions eren un pèl menys ben enraonades que les teves i amb alguna paraulota més!!!
Anònim ha dit…
no sé què és més difícil si esperar o autoesperar... perquè depenguin les coses de fora o de dins, les traves i les pors sempre hi són. o no?

sigui com sigui, sense cua, sempre és més fàcil arribar-hi...
e ha dit…
Als amics impresentables no els espero. De les cues, marxo.
Però la vida és una espera constant. Per evitar el desesper ens queda l’esperança, fantasiejar i somniar.
e ha dit…
Ui! Aquesta nit càlida em sona...
:))
Assumpta ha dit…
No suporto les cues a Correus... especialment quan jo porto la meva carteta per certificar, amb l'adreça posadeta, l'imprès complimentat i TOT a punt i em trobo amb una cua de 30 persones al davant, amb centenars de cartes, amb papers per omplir, amb documents que els hi falten... i em començo a enfilar i a preguntar per què nassos no posen -com a alguns súpers- una Caixa ràpida

Però no hi ha res a fer... ells son així. Batalla perduda.

El tema de fons les auto-esperes... uhmmmmmm en això jo sóc un autèntic desastre... "començaré això quan acabi allò"... res. No hi ha manera.

Crec que aquest article teu l'he de reflexionar molt...
estrip ha dit…
cesc, paciència en uns casos perseverança en d'altres, no?
elur, si? es pot fer? si ho fem ja l'hem liada!
robadestiu, a mi tampoc a mi tampoc,
rita, segurament tens raó.
xexu, tant de bo, tant de bo.
striper, si a vegades en tenen.
nur, ai la mare!
clint, tranquil·litat home!
daina, i com diuen per aquí, ens saltem la cua si n'hi ha i ja està.
e, bona espera aquesta. Però si sempre somiem!
assumpta, això si que es fotut! quina ràbia!
elur ha dit…
coi, d'això es tracta, no? de liar-la tant com poguem.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...