Qui no ha anat mai a la muntanya i mentre pujava i pujava cap al cim, clavava la mirada a terra, esbufegant. De sobte un pensament llampec li ha vingut al cervell i s’ha dit ell mateix: -què fas mirant el terra! Després ha aixecat la vista i ha deixat d’esbufegar, atònit pel paisatge.
O en el camí de tornada fent ja una estona que no veus cap senyal que et digui que vas pel camí correcte, et comences a preocupar perquè no recordes bé si has passat per allà o no hi has passat. Però de sobte, un tronc, una pedra et recorda que quan pujaves, en aquell precís instant i en aquell mateix lloc, tenies tal pensament al cap o has fet tal comentari als teus companys. I això provoca dues coses: una que et tranquil•litzes perquè saps que vas pel camí correcte i dues, que el mateix pensament es repeteixi però ara de tornada i a més a més, somrius fins que arribes a baix.
O en el camí de tornada fent ja una estona que no veus cap senyal que et digui que vas pel camí correcte, et comences a preocupar perquè no recordes bé si has passat per allà o no hi has passat. Però de sobte, un tronc, una pedra et recorda que quan pujaves, en aquell precís instant i en aquell mateix lloc, tenies tal pensament al cap o has fet tal comentari als teus companys. I això provoca dues coses: una que et tranquil•litzes perquè saps que vas pel camí correcte i dues, que el mateix pensament es repeteixi però ara de tornada i a més a més, somrius fins que arribes a baix.
13 comentaris:
Jo és que no sóc gaire de muntanya, prò passejant per alguna ciutat que he vistat sí que m'ha passat. I recordar aquests moments a través de com ho descrius tu és maco i fa gràcia! :D Merxi!
es somriu al arribar abaix pero també al fer el cim.
A vegades, treure la llengua per la boca m'ha servit d'excusa perfecte per poder-me aturar i mirar tot el que m'envoltava...
I sí, és com si s'hagués deixat el pensament allà, enganxat a una fulla o molsa o pedra... i t'esperés fins la baixada.
Aquesta reflexió és boníssima... sempre et trobaràs alguna pedra o tronc que et farà anar a pensar en petjades anteriors, però el somriure l'hem de mantenir oi? Salut!
per cert... la foto on és feta?
totalment cert, tot i que no sóc molt donada a l'escalada, quan algun cop he fet algun petit turó o caminades llargues retrobava els pensaments perduts al camí de tornada. És com si cadascú deixés una petjada al paisatge que l'envolta ^^
Molt macu l'escrit, la foto d'on es??
Avui hi ha deria per els camins i per estar sol o no, deu ser la calor :-P
Si, és un pensament que em resulta conegut, però en el meu cas no serà a la muntanya, ja que no hi tinc tirada, però caminant per pla també has de tornar i refer el camí
Tot i que jo mai he pujat gaire amunt, sí que tinc la sensació d'haver sentit algun cop això que expliques. Però a vegades, per no tornar pel mateix lloc busco nous camins i per això sovint, em perdo.
Són boniques aquestes anades i tornades que descrius, i la foto, també :-)
és veritat, no cal anar a la muntanya per tenir aquestes mateixes sensacions.
la foto és a dolomiti grupo di Brenta.
Estimat Estrip:
Acabo de venir d'uns dies fent muntanyes, suposo que la vall d'Ansó la coneixeràs força bé (per un moment m'havia pensat que la foto era el pas de Tatxeras)
Fer cims és com una droga de la que sempre vols més, a vegades fins i tot el repte de fer el cim des de valls diferents. Fins i tot arribant a desafiar lesions, metereologies adverses i altres contratemps.
Hi ha vegades que no queda més remei que refiar-se completament de l'home i acabar orientant-te per fites de pedres que altres excursionistes s'han entretingut a fer. Semblen una tonteria però quan t'enganxa una boira densa t'aferres a elles com qui s'aferra a la vida. I no marxes sense col.locar la teva pedra que guiarà a altres muntanyers perduts.
A alta muntanya, i això ho saps prou bé, arriba un moment en què ja no hi ha senders ni arbres marcats, sinó piles i piles de rocs. Veus el cim i vols arribar-hi, però sembla que no arribi mai. Llavors, tot d'una, veus la marca del punt més alt, les plaques, creus, banderes...
Això sí, compte de no refiar-se de la baixada, que acostumen a ser molt més perilloses que les pujades.
I quan ets a lloc penses: quin faràs l'endemà?
Si un es pren la muntanya amb el respecte que es mereix, la muntanya et respectarà a tu. Almenys és la sensació que he tingut tots aquests dies.
PD: M'he iniciat en una mena d'escalada lliure tot enfilant el segon cim del Aiako Harria. Mola. Clar que millor no mirar abaix.
Tots ho hem fet això d'estar més pendents del camí que del paisatge. El més fotut és que és una metàfora de la vida, oi?
i quin era aquest pensament, que t'ha fet somriure fins que has arrivat a baix!!!
Publica un comentari a l'entrada