Ves al contingut principal

anar i tornar

Qui no ha anat mai a la muntanya i mentre pujava i pujava cap al cim, clavava la mirada a terra, esbufegant. De sobte un pensament llampec li ha vingut al cervell i s’ha dit ell mateix: -què fas mirant el terra! Després ha aixecat la vista i ha deixat d’esbufegar, atònit pel paisatge.

O en el camí de tornada fent ja una estona que no veus cap senyal que et digui que vas pel camí correcte, et comences a preocupar perquè no recordes bé si has passat per allà o no hi has passat. Però de sobte, un tronc, una pedra et recorda que quan pujaves, en aquell precís instant i en aquell mateix lloc, tenies tal pensament al cap o has fet tal comentari als teus companys. I això provoca dues coses: una que et tranquil•litzes perquè saps que vas pel camí correcte i dues, que el mateix pensament es repeteixi però ara de tornada i a més a més, somrius fins que arribes a baix.

Comentaris

Anònim ha dit…
Jo és que no sóc gaire de muntanya, prò passejant per alguna ciutat que he vistat sí que m'ha passat. I recordar aquests moments a través de com ho descrius tu és maco i fa gràcia! :D Merxi!
Striper ha dit…
es somriu al arribar abaix pero també al fer el cim.
elur ha dit…
A vegades, treure la llengua per la boca m'ha servit d'excusa perfecte per poder-me aturar i mirar tot el que m'envoltava...
I sí, és com si s'hagués deixat el pensament allà, enganxat a una fulla o molsa o pedra... i t'esperés fins la baixada.
Anònim ha dit…
Aquesta reflexió és boníssima... sempre et trobaràs alguna pedra o tronc que et farà anar a pensar en petjades anteriors, però el somriure l'hem de mantenir oi? Salut!
elur ha dit…
per cert... la foto on és feta?
Tals ha dit…
totalment cert, tot i que no sóc molt donada a l'escalada, quan algun cop he fet algun petit turó o caminades llargues retrobava els pensaments perduts al camí de tornada. És com si cadascú deixés una petjada al paisatge que l'envolta ^^
Jo Mateixa ha dit…
Molt macu l'escrit, la foto d'on es??

Avui hi ha deria per els camins i per estar sol o no, deu ser la calor :-P
XeXu ha dit…
Si, és un pensament que em resulta conegut, però en el meu cas no serà a la muntanya, ja que no hi tinc tirada, però caminant per pla també has de tornar i refer el camí
robadestiu ha dit…
Tot i que jo mai he pujat gaire amunt, sí que tinc la sensació d'haver sentit algun cop això que expliques. Però a vegades, per no tornar pel mateix lloc busco nous camins i per això sovint, em perdo.

Són boniques aquestes anades i tornades que descrius, i la foto, també :-)
estrip ha dit…
és veritat, no cal anar a la muntanya per tenir aquestes mateixes sensacions.

la foto és a dolomiti grupo di Brenta.
Nuri ha dit…
Estimat Estrip:
Acabo de venir d'uns dies fent muntanyes, suposo que la vall d'Ansó la coneixeràs força bé (per un moment m'havia pensat que la foto era el pas de Tatxeras)

Fer cims és com una droga de la que sempre vols més, a vegades fins i tot el repte de fer el cim des de valls diferents. Fins i tot arribant a desafiar lesions, metereologies adverses i altres contratemps.

Hi ha vegades que no queda més remei que refiar-se completament de l'home i acabar orientant-te per fites de pedres que altres excursionistes s'han entretingut a fer. Semblen una tonteria però quan t'enganxa una boira densa t'aferres a elles com qui s'aferra a la vida. I no marxes sense col.locar la teva pedra que guiarà a altres muntanyers perduts.

A alta muntanya, i això ho saps prou bé, arriba un moment en què ja no hi ha senders ni arbres marcats, sinó piles i piles de rocs. Veus el cim i vols arribar-hi, però sembla que no arribi mai. Llavors, tot d'una, veus la marca del punt més alt, les plaques, creus, banderes...

Això sí, compte de no refiar-se de la baixada, que acostumen a ser molt més perilloses que les pujades.

I quan ets a lloc penses: quin faràs l'endemà?

Si un es pren la muntanya amb el respecte que es mereix, la muntanya et respectarà a tu. Almenys és la sensació que he tingut tots aquests dies.

PD: M'he iniciat en una mena d'escalada lliure tot enfilant el segon cim del Aiako Harria. Mola. Clar que millor no mirar abaix.
fada ha dit…
Tots ho hem fet això d'estar més pendents del camí que del paisatge. El més fotut és que és una metàfora de la vida, oi?
menta fresca ha dit…
i quin era aquest pensament, que t'ha fet somriure fins que has arrivat a baix!!!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...