Ves al contingut principal

desordenat

A la riba de les rimes d'un vers desordenat
llenço pedres d'esquitllentes perquè rebotin milers de mots.

Els núvols que amenacen de llençar el seu braç a les estrofes,
volen xuclar les paraules per endur-se-les més enllà.

Qui sap si més enllà tot es fondrà en el cel,
qui sap si la turmenta mullarà a aquells
que s'han quedat mirant estels per escriure versos,
versos bells.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Algú podria dir-me -per caritat- per què jo no sé escriure així?

Jo ja accepto ser tonta rematada en matemàtiques... però jo sóc de lletres i les paraules no se m'ajunten d'aquesta forma tan maca i les meves frases no sonen així...

És genial, Estrip, t'ho prometo!!

Versos bells... això és el que tu has escrit :-)
Assumpta ha dit…
Si me'l llegeixo mil vegades n'aprendré una mica? :-)
Carme ha dit…
Doncs, crec que sí, Assumpta, que si llegim, llegim, alguna cosa quedarà...
Assumpta ha dit…
Ai, Carme ;-) Jo crec que si no hi tens una certa facilitat innata és difícil... i jo no la tinc :-)
Striper ha dit…
Per culpa dels poemes , per molt que miris els estels maio et mulles.
Assumpta ha dit…
Unes quantes vegades sí que l'he llegit :-)
zel ha dit…
Preciós, preciós, preciós...
fada ha dit…
Ostres, ostres!!!! Et demano disculpes per la poca confiança que he tingut en tu. M'explico: he mirat per saber de qui era el poema i no ho he vist, no m'ha passat pel cap que era teu i me n'he adonat en llegir els comentaris. És preciós. La imatge de la pedra llançada al riu és impressionant. Moltes felicitats!!
GEMMA ha dit…
Estrip, m'agrada, a més el desordre té el seu ordre. Per molts versos més!
kweilan ha dit…
Què bonic!!! M'ha agradat molt.
LLuNa ha dit…
Molt i molt i molt bonic :) I també molt tendre
elur ha dit…
per molts versos puguis anar desordenant!
estrip ha dit…
gràcies per aquests comentaris tant animadors!!
La veritat és fan venir ganes d'escriure més, de llençar més pedres al riu!
Anònim ha dit…
Per versos bells, els què ens has regalat, enhorabona nano!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...