Ves al contingut principal

pa amb xocolata

Hi ha berenars tant deliciosos com senzills:
Pa amb xocolata, pa amb vi i sucre o pa amb oli.

El que més oblidat tinc és sens dubte el pa amb vi i sucre. I quina il·lusió que em feia el pa amb vi i sucre de xiquet, pensar que no em deixaven beure vi a taula, però per berenar si que el podia tastar, em provocava un goig tant gran que quan ara ho recordo se'm fa la boca aigua. El que encara faig de tant en tant és el pa amb xocolata, però potser que torni al pa amb vi i sucre!

No he trobat cap vers pel pa amb vi i sucre, però sí, pel pa amb xocolata que també s'ho mereix:

Un bon tros de xocolata
i un boci petit de pa
són la solució més bona
per berenar.

El pa sempre allarga massa,
la xocolata fa curt,
i així el compte de la vella
mai no surt.

Però si no surt el compte
tant se val, que res no hi ha
com el pa amb xocolata
per berenar.

Miquel Martí i Pol - Bon Profit!

Comentaris

Striper ha dit…
per anar be el pa tenia que sr torrar , amb oli i sal i la xocolata.
Jordi Casanovas ha dit…
el pa amb vi i sucre tenia un inconvenient, a l'hora de menjar-te'l si hi havia massa vi regalimava pel braç. no sé si m'explico?
Assumpta ha dit…
Magnífic post!!
Genial poema!!

Jo també recordo aquests berenars!! Ostreeeees!! què feliços que erem!! per què ara tot és industrial mig de plàstic?

Visca el pa amb xocolata, el pa amb vi i sucre i el pa amb oli...

Epsss!! I el pa amb oli i sucre!! Que també està deliciós!! :-))

No coneixia aquest poema, però m'ha agradat tant, que entraré moltes vegades a llegir-l'ho ;-)
Carme ha dit…
El berenar de l'Striper encara me'l faig tot sovint, però me'l faig per esmorzar. És boníssim!

Però tots els altres també en són de bons!
òscar ha dit…
de pa amb xocolata sí que en tastava a vegades però la ferotge competència de bonys, tigretons i bucaneros va fer que acabés decantant-me per la pastisseria industrial enlloc de per la tradició.
XeXu ha dit…
Si prenies pa amb vi i sucre de petit no m'estranya que et provoqués un goig...

Jo no recordo haver-ne menjat, però pa amb xocolata sí, és clar. La xocolata que no ens falti mai.
Clidice ha dit…
El pa amb vi i sucre, malgrat el que pretenen les autoritats, no s'hauria de perdre mai :)
GEMMA ha dit…
Doncs saps que mai he provat el pa amb vi i sucre? Un dia d'aquests ho tastaré. Ara bé de pa amb xocolata... n'he près a milions! Gràcies per aquest poema tan familiar.
elur ha dit…
pa amb vi i sucre... no et sabria dir si n'he tastat mai.

el que puc dir és que el pa amb oli i sal i xocolata negra és un dels millors berenars i/o esmorzars que hi ha.
Déjà vie ha dit…
a q no endevines q vaig berenar ahir?
fada ha dit…
Jo sempre em menjava primer el pa sol i em guardava la xocolata per al final. I els meus fills fan el mateix! Fins aquest punt arriba la genètica?
Ma-Poc ha dit…
Un gran berenar, el de pa amb xocolata! :)
instints ha dit…
No he tastat mai el pa amb vi i sucre, tot i que sé que la iaia me'n parlava.
Me mare i me tieta, es posaven "tontes" quan pel matí esmorzaven una torrada de la nata de la llet acabada de munyir amb sucre. Era un moment molt especial.

Pa amb xocolata n'he menjat poques vegades, preferia pa amb fuet!!! Jo sóc més de pagès jejej!! Muack!!
Cesc ha dit…
Ara m'has fet pensar en què bo és el pa amb xocolata! Miquel Martí i Pol, el gran rei com la xocolata!
rits ha dit…
mmm, mira que sóc poc xocolatera, xò m'han vingut al cap els records del pà amb nocilla!

mmm (encara que de gran m'he passat a la nutella)
iaiapunkarra ha dit…
El pa amb vi i sucre... Precisament me n'acabo d'enrecordar tot escrivint un post. Què bo!! Era el gran moment, no ens ho preníem pas com una borratxera ni res prohibit, tot el contrari del que ara ens voldrien fer creure aquesta merda de políticis que tenim. Senzillament, era un berenar.

I sí, la llet acabada de munyir, res a veure amb la d'ara -ni que sigui la fresca que te reparteixen a casa-, que és aigua.

Ja res és com abans, noi.

Sort que encara queda qui esmorza torrades de pa amb oli i sucre...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…