Ves al contingut principal

enrere

L'Albert amb el seu nou càrrec, cada vegada acumulava més feina, al principi podia compaginar bé la vida amb la Rosa i la Lluïsa, però mica en mica, va anar passant això. Degut també a aquesta feina es veia més amb la Marta, que havia estat contractada per una ràdio nacional i es plantejava de nou recuperar a la seva filla Lluïsa. Aquesta nova feina al capdavant de la informació política propiciava els contactes continus amb l'Albert. I durant un temps l'Albert es va trobar desconcertat, penedit o perdut en la seva vida personal però amb èxit a la professional, però un dia, va decidir que ja n'hi havia prou i que volia tornar a ser feliç. Va prometre moltes coses a la Marta perquè ella el tornés a acceptar, però de moment havia de complir-ne una.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Uaaaaaaaaaaaaaaaaau!!! M'encanta!!! :-))

Quina cosa serà la que haurà de complir? Quin misteri!! ;-)

M'agrada molt això d'un relat per capítols! :-)
Assumpta ha dit…
El meu primer impuls seria dir que ara voldria que la Marta no li fes cas... però, què caram!! si s'estimen seria ben burra de deixar passar la felicitat per orgull...

I la Rosa, no podria estar implicada en alguna cosa amb en Millet i anar a la presó?
Carme ha dit…
A veure com s'ho maneguen... Que ja és difícil ja quan ha passat tantes coses.

Clar que si s'estimen... tot és possible.

I si a més a més la Rosa va a la presó... ai no! No! No! que això són trafiques de l'Assumpta! ;) :)
Judith ha dit…
I quina promesa, és?
Striper ha dit…
Uhhh ens deixes amb el misteri!!
Déjà vie ha dit…
ai la Luïsa quan he llegit q li agafava la foto i se la desava entre llibres per mirarla...quina peneta.
Albanta ha dit…
Aiiiii!!! Mira que si no dorm esta nit, intentant imaginar quina cosa ha de complir!!!
Un beset, i que siga fins aviat!!
Deric ha dit…
quina? ser sincer? voler tornar amb ella per ella i no per comoditat?
XeXu ha dit…
Com s'embolica aquesta història, però segueix interessantíssima. I és que ens fas dentetes, eh lladre? Continua, va!
Cesc ha dit…
Que complicat.. jo que sentimentalment sóc com sóc... diria que ho intenti!
fada ha dit…
Tens una gran habilita per deixar els lectors en suspens, eh? Que et dediques a guionista de sèries de la tele? Bé, bé, esperarem el proper capítol. Un alicient més afegit a la blogosfera. Petons.
estrip ha dit…
gràcies a tots, la veritat és que la història s'acaba.

He escrit aquestes històries pensant primer en algunes d'elles com a coses separades però que poden estar lligades pels mateixos personatges.

No han estat escrites cronològicament com marca la pròpia història. De fet vaig començar pel final. Un final que no sortirà en el meu bloc, sinó en un altre. En breu penjaré un escrit per explicar quan i a on es pot llegir el final per si hi ha algú interessat.

Gràcies
Carme ha dit…
Home, home, home... com ens podríem perdre el final?

En un altre blog? per a fer-ho més emocionant?

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…