Ves al contingut principal

premis d'octubre

Com era aquell refrany que diu que si dones una mà, t'acaben agafant pel braç?
Dons això pensava dels mals pensaments, que no els pots deixar campar gaire per la ment, que si els deixes una estona t'acaben ocupant fins i tot dies sencers. Cal doncs eliminar quan abans millor aquests pensaments incorrectes.

Pensar que el premi Nobel de la Pau està molt mal donat, no és un mal pensament no? Potser aquest premi s'hauria de donar de forma popular com ara els premis C@ts. O potser s'hauria de donar un premi C@ts a la Pau per veure si es pot fer ombra al prestigiós (però ja no tant) Nobel.

Segurament tots el premis donats i per donar són criticables, però jo crec que més els que donen un jurat determinat. Un jurat és susceptible de rebre pressions per no dir regals o favors. La resta no ho sé, que algú em digui mals pensaments sobre els premis en els quals no intervé cap jurat i senzillament és la gent qui proposa i vota. Però si són mals pensaments que no s'hi estiguin gaire per la ment que ja se sap, els dones un mà i t'acaben arrencant un braç.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Queda bonic això de "Premis d'octubre" :-)

Si hi hagués un "c@ts" de la pau, segur no seria per la Rosa del relat :-)

Bona nit :-)
Anònim ha dit…
1.- Hem d'estimar perquè és bonic, o bé hem d'estimar perquè és necessari?

2.-Calen tarimes i lluentons públiques perquè el risc d'estimar tingui prou valor?

3.-Estimar ja no és el millor "premi" per un món millor?

4.- Si el nostre gest d'estimar queda amagat, ja no és important?

5.- Quan estimem cerquem recompensa?

6.- Quan estimem hem d'anunciar-ho a toc de trompeta?

7.- Quan estimem ens han d'aplaudir?

8.- Qui et dona un premi t'estima o simplement t'ensabona?

9.- L'AMOR és un guardó?

10.- Si no estimes no et mereixes ser estimat? I per què no? Per què tot i tothom s'ha d'estimar per justícia i no pas per bondat?

Onze de setembre.
INDEPENDÈNCIA!
XeXu ha dit…
M'he assabentat d'això del Nobel de la pau aquí als blogs, i em sembla una clara injustícia. Naturalment, no estic al dia d'altres candidats, ni puc proposar altra gent, però segur que n'hi ha. Però el president del país que més embolica la troca, especialment a favor dels seus interessos? Em sembla una presa de pèl.
òscar ha dit…
em quedo amb la darrera frase d'en xexu: "em sembla una presa de pèl".
Anònim ha dit…
Jo només puc dir que estic d'acord amb el què dius, el món està tant degradat avui en dia que no sé com veient el què hi ha pel món, encara donen el premi nobel de la pau.
Anònim ha dit…
Jo només puc dir que estic d'acord amb el què dius, el món està tant degradat avui en dia que no sé com veient el què hi ha pel món, encara donen el premi nobel de la pau.
Jesús M. Tibau ha dit…
els del Nobel s'han begut l'enteniment
elur ha dit…
Trobo que li haurien d'haver donat el de literatura a l'Obama... o el científic a algun marrec que apunti maneres a primària, en vistes del que podria ser en el futur. El de la pau, no em diguis que no, però se'l mereixen els habitants d'Arenys. I el d'economia, si-us-plau, doneu-me'l a mi, que he sigut capaç d'estalviar i sense estar-me'n de quasi res, només d'un viatget aquest estiu i coses així. Si és que... nààààààfent!
Striper ha dit…
Sorpres?, segueix alguna llogica la politica?
estrip ha dit…
Això del Nobel de literatura al Obama, és fantastic. I el de la pau a Arenys, si sentora! elur

pesa de pèl, begut l'enteniment, en fi. Podríem dir que els hi ha esclatat a les mans, per cert la dinamita qui la va inventar?

Assumpta, no t'ho agafis contra la Rosa, tot ara!
Assumpta ha dit…
Sí, sí, a partir d'ara el meu lema serà sempre contra la Rosa.... mira, no ho puc evitar.
Tu m'has fet així!! :-P jajajajaja
SM ha dit…
No t'han doant el Nobel aquest any però sí el C@t, així que no et queixis! ;-)
Assumpta ha dit…
Felicitats pel C@TS!! ;-)
khalina ha dit…
Et felicito pel teu premi cats!

Els Nobel ja s'ho faran
estrip ha dit…
gràcies, no em queixo, i tant que no. Estic molt content. Gràcies a tots!

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…