Caminava en contra del vent, un vent gèlid i fort molt fort. Com més força feia el vent, més ferm havia de trepitjar. Una passa lenta darrera una altra, el cos més aviat tirat endavant i els braços enganxats a un cos extremadament rígid. La mirada al terra, no veia el que tenia al davant ni el que tenia als costats, però, en una de tantes passes... només en una, s'atura; el vent no l'ha vençut no, s'atura voluntàriament, prova de relaxar-se, el vent no el tira a terra, aixeca el cos, l'esquena recta, la mirada al davant però també a totes bandes i de sobte, el silenci. I el vent que marxa a cercar una altra víctima, aquesta ja no és interessant.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
15 comentaris:
Ho hauré de provar... a veure si es dona per vençut amb mi :-)
No sé pas on vius, però jo visc a Reus i és de pel·lícula de por... xiula, bufa, udola...
plantant cara...
M'agrada! NO hi ha botxí sense víctima!
Guanyar al vent déu n'hi do, eh? És tenir voluntat!
De vegades s'ha de guanyar amb contracorrent.
és una sensació extraordinària aquesta!
Assumpta, si l'ignores marxa!
Jordi C, plantant cara sí senyor però amb la calma!
Carme, i el vent marxà amb la cua entre cames!
Xexu, dos no es barallen si un no vol. No es tracta de guanyar!
Striper, el corrent de vegades és només un sensació i de fet pot ser no existeix.
elur, però no va gaire bé pel cutis, que talla!
De veritat? :-))
Ho hauria d'haver provat l'altre dia, que gairebé em quedo immòbil per culpa de la força del vent, movent les cames provant de caminar, plantada sempre en la mateixa posició...
El problema és que jo no tinc credibilitat, perquè quan bufa el vent fort em ploren els ulls i, clar!, pots comptar si em prendria seriosament, el vent, a mi, mig plorosa!
la pell curtida és la pell interessant! deixa't estar de cutis refinats.
doncs a mi un dia el vent em va jugar una mala passada ja que s'emportà les meves ulleres... Potser no vaig deixar el cos suficientment rígid... ;)
com m'agrada rebre el vent de cara!!! (xò de vegades difícil de derrotar)
Em sembla que jo sóc una víctima del vent. Bonic text!!
Assumpta, si, pel vent de dins!
Núr, i si fa fred les llàgrimes és gelen a la cara eh!
Mac-Poc, ostres les ulleres, quines coses fa el vent!
rits, difícil, difícil. Però és com aquell conte del vent i el Sol que li volen treure la jaqueta a un home.
kweilan, segur que no és res del que no te'n puguis resguardar!
Ara sí que no podre plantar-li cara al vent, estrip!!! Li tinc més respecte i por que abans, home!!
Publica un comentari a l'entrada