dimarts, 30 de juny de 2009

buit

Un dia buit és aquell en el que desitjaria córrer sense parar per un platja deserta, córrer i córrer, fins a l’extenuació. Córrer esquitxant-me d’aigua fins que no em quedés alè i al final, caure esgotat a la riba, entre l’aigua transparent i la sorra gruixuda, i damunt els teus braços sense poder dir res i tenir-ho tot amb una sola i inacabable abraçada.

dilluns, 29 de juny de 2009

ulls que miren

Quant he sortit del cinema després de veure dues biografies realment diferents de móns diferents però que segurament són més semblants del que semblen, he tingut la sensació, potser és que ho havia oblidat, que a part del meu món hi ha altres móns. Però no móns físics, llocs del món on es viu diferent perquè les cultures són diferents o llocs on hi ha més o menys pobresa, més o menys guerres. Sinó que penso en els ulls que miren, en els ulls que miren tot el seu voltant d’una forma diferent i que si estiguessin en tots aquests altres llocs, continuarien mirant-lo a la seva manera. I m’agrada pensar que hi ha comportaments que potser no entenc per culpa d’aquesta mirada diferent.

I és que Coco Chanel i Yukio Mishima m'hi han fet pensar.

divendres, 26 de juny de 2009

el valor

“Crec que va ser Francis Scott Fitzgerald qui va dir que un home intel•ligent és el que podia mantenir al mateix moment dues idees contràries al cap sense que li explotés. Doncs bé, un home valent és el que pot mantenir dos desigs al cor sense que li exploti... i decidir-se pel millor.”
José Antonio Marina. Anatomia de la por, un tractat sobre el coratge.

Aquest fragment pertany al capítol VIII: Apareix la valentia. Un capítol on ens parla de la recerca de l’alliberament, dels desigs, de l’esperança, de la recerca de la serenitat, de la virtut, tot ben lligat entre el que pensaven Sèneca, Ciceró, Spinoza, Jankélévitx, Sri Krishna o el mateix Plató , i el que entenien sobre el valor. Sincerament, un llibre revelador.

dijous, 25 de juny de 2009

l'estiu als peus

M’agrada sentir l’estiu amb els peus, sentir com crema la sorra gruixuda de les platges en ple més d’Agost, sentir el fred de les rajoles de casa o l’asfalt calent de la carretera. Sentir l’aire de matinada que entra per la finestra mig oberta de l’habitació que me’ls acaricia quan em surten per sobre els llençols i després fer pessigolles als altres dos que m’acompanyen, i al vespre mentre faig la cervesa a la terrassa d’un bar de la platja, jugar amb les sandàlies sota la taula. I m’agrada caminar sobre la fusta i sobre un plàstic de bombolles, saltar sobre el matalàs de llit i sentir l’estiu, amb als peus.

dilluns, 22 de juny de 2009

esclat

Cada petard que anava esclatant deixava anar a més del soroll un paperet:


Petard 1:
Torna-li la mirada a la lluna,
si la lluna et mira.


Petard 2:
Aprèn-te un vers,
o xiuxiueja el seu nom si l’estimes.

Petard 3:
Si has conegut a una bruixa, fes-te bruixot
i si has conegut un bruixot explica-li tot.

Petard 4:
No esclato,
esclatarem junts.

Petard 5:
El reflex de la lluna
sobre la mar aquesta nit,
ha après a nedar.

i els esclats de l'any passat aquí.

dissabte, 20 de juny de 2009

el darrer de primavera

Es retroba amb el poble, a la terrassa de sempre, llegeix el diari i quan és a la secció política un ocell li deixa un regal que empastifa la plana. Agafa la infusió d’herbes exòtiques i es posa a cobert, dins de la cafeteria i fa una mica més de calor, però el perill de més regalets desapareix. Canvia de diari mentre a la pantalla del televisor sona Jump de Van Halen, es passa la secció política i va a societat. Mentre, apareix una persona coneguda de quan anava al institut, altres cops ja s’havien creuat, però com que ara son amics en el facebook es saluden amb un hola i un somriure. El preu de la infusió s’ha apujat d’ençà de l’última vegada. Surt i enfila el carrer de botigues, topa amb una ex-companya de feina amb els seus nens, es diuen i es fan les típiques preguntes, passa un comiat de solter, un nen porta la mateixa samarreta que ell i aquest el senyala amb el dit. De tornada, pensa en agafar el cotxe i fer uns quants quilòmetres, però no ho fa. Aquesta matinada comença l’estiu, aquest és el darrer de la primavera.

dimecres, 17 de juny de 2009

m'agrada pujar

Sempre que s’enfila un camí, el ritme cardíac s’accelera, et canses i te n’adones d’un cansament exageradament. Penses que si acabes de començar i ja et trobes en aquest nivell, serà impossible d’arribar. Però continues i una estona més tard, aquest primer pensament desapareix. T’acostumes al ritme, i la dificultat esdevé normalitat. Mires enrera, i orgullosament la mirada es torna serena pel camí fet. Mires endavant i saps que això que acabes de sentir, ho sentiràs en progressió infinita un passos més enllà.

M’agrada pujar!

dilluns, 15 de juny de 2009

dissabte, 13 de juny de 2009

bultaco

Ara has de lluitar per conservar-la, -li deia el senyor gran, i com que els dos ja no son sou criatures tot el que hàgiu fet abans no ho heu de tenir en compte. Us sortiran inconvenients, potser algun familiar o algun amic o amiga anterior, però si teniu contents al sogres i lluiteu l’un per l’altre, us ho passareu molt bé en aquesta vida.

Jo quan tenia setze anys vaig conèixer a la meva dona, ella en tenia dotze, mig poble ens mirava amb mals ulls i sobretot el seu pare quan em veia arribar amb aquella Bultaco...

dimarts, 9 de juny de 2009

self service

La calor no afluixa és hora de dinar, només necessito aliment per passar la tarda, fa molta calor i l'estomac està tancat. M'acosto al 'self service', un dels pocs llocs on les aglomeracions no em molesten, sentir la remor de les forquilles que piquen contra els plats o sentir centenars de converses entremesclades em distreu. Una amanida senzilla i un tall de mero a la planxa amb quatre verduretes son suficients. Diuen que per els japonesos els sentiments i la força venen de l'estomac, el 'hara' és el centre de l'home. Així doncs la meva sensació de ple, ja sé d'on bé donat que no he menjat gaire.

Mai havien posat la música a un volum tant alt, sonava “the lady in red” de Chris de Burgh:

The lady in red is dancing with me, cheek to cheek.
There's nobody here, there's nobody here.
It's just you and me.
It's where I want to be....

dilluns, 8 de juny de 2009

biblioteca de juny

La biblioteca al juny comença a buidar-se de dia i a omplir-se de nit. Els exàmens han començat. Uns la selectivitat, altres el seu últim any de carrera i altres el seu primer. Aquest any uns ja han suspès, i tot i així no hauran de recuperar, ocuparan la seva plaça durant quatre anys més, sense tornar-se a examinar.

A la biblioteca s’hi està bé, ets pots oblidar de la calor, hi ha silenci. Si necessites una aventura la trobaràs, també trobaràs lectures per aprendre a agafar-te la vida amb més filosofia o a fer a càlculs d’estructures o a llegir informes judicials. Grans i llargues prestatgeries plenes de títols que et faran tornar a alinear amb el temps. La informació instantània que tenim avui en dia és bona però a vegades cal, com aquell que mira el foc o es relaxa amb l’horitzó, contemplar fileres i fileres de llibres en vertical. Qui sap si potser hi trobem el “manuale d’amore”, aquell que sempre havíem buscat.

dissabte, 6 de juny de 2009

dijous, 4 de juny de 2009

una cervesa

Les primeres nits caloroses arriben, després de sopar surt a la terrassa, silenci, soledat, però una alenada d'aire fresc li frega la cara i la son s'oblida que és al seva hora. Sent la fresa del mar i la boca se li fa aigua pensant en un glop de cervesa. De sobte, apareix d'entre les cortines una safata amb un got de cervesa quasi ple. Una noia amb una bonica cabellera, que sembla que li ha llegit el pensament li entrega el seu desig. Abans però, ella mateixa se'l mira als ulls, pren el got de cervesa, hi reposa els seus llavis per fer-hi un glop alhora que li queden envoltats per una espessa capa d'escuma. El desig és multiplica a l'infinit, ell li pren el got de la mà, i apropa els seus llavis contra l'escuma. Amb la llengua els neteja, per tornar a observar el desig crescut i el somriure moll que se li ha dibuixat. Aleshores ella es gira, es comença a descordar les tires de la brusa, mentre poc a poc camina, i desapareix entremig de la cortina, movent la seva figura cridanerament.

dilluns, 1 de juny de 2009

pedra, paper, tisora

Fins i tot alhora de decidir coses, quan dues opinions no son coincidents, els humans ens aventurem a trobar camins complicats que satisfacin els dos, o a buscar els arguments a favor i els arguments en contra per prendre una decisió. Segons l'habilitat de cadascú, el conflicte es resol d'una banda o d'una altra, i pot passar que per la part perdedora sigui una experiència traumàtica, donat que pot perdre l'argumentació i pot perdre també la seva elecció. La solució que estic pensant ara mateix és el pedra, paper, tisora, que a més de ser un joc divertit, la persona que perd li pot donar la culpa a l'atzar i no pas a l'altre. O potser no? perquè si sempre perd el mateix pot ser que comenci a sospitar que l'altre té algunes aptituds psicològiques més i per tant té avantatge des d'un principi. En fi, així que finalment, la única solució potser serà, fer algun curset d'argumentació o bé fer-ne algun de pedra, paper tisora.