He tornat al carrer on vivies, pal plantat a la cantonada no he gosat entrar-hi. No hi he passat per casualitat no, encara tinc en algun lloc un record per tu, tot i que vas marxar sense dir res i vas desaparèixer sense rastre. Et volies amagar i mai vaig poder saber perquè. Avui he tornat al teu carrer, i sort que allà on vull anar s’hi arriba també per una altra direcció, així que no hi entro, continuo unes passes més i el vaig deixant enrera.Però un pensament sobtat, o un cop d’orgull, em fa aturar, faig mitja volta i decideixo travessar-lo, de fet aquest és un carrer amb moltes altres històries.
14 comentaris:
Ets valent!
Jo fa gairebé dos anys que no vaig a la seva ciutat, ni a molts llocs que anavem junts... Costa tant!
Petons
Aquesta és la clau, que és un carrer ple d'altres històries. Així aprenem a relativitzar i a desdramatitzar. Per què costa tant deslligar determinats llocs o objectes dels sentiments?
Següent pas: la literaturització. Inventa les històries del carrer, escriu-les, crea un univers de ficció d'aquells que van tan bé per evadir-se...
Que tinguis bona nit.
I de segur que te moltes histories boniques.
Anar tancant el passat o assumint-lo és una cosa bona. Hi ha un punt en el que nosaltres mateixos guanyem a qualsevol situació o qualsevol record. Bona decisió.
I arribarà un dia que hi passaràs sense ni adonar-te'n, segur. I llavors tindrà una altra història per tu.
Estic d'acord amb en Xexu. Plantar cara als nostres fantasmes va molt bé.
Salut!
A vegades ens obsessionem tant en una historia concreta d'una persona concreta, que no ens adonem que a la casa del costat hi viu algu que ens pot fer viure moltes altres històries més.
Aixo si, depen de com acabés la cosa, vigila que al passar no et caigui un test pel cap!
Si estem parlant de relacions inacabades o acabades i "rematades", cal que passi un temps prudencial de distància física per poder veure a aquella altra persona fora de la teva esfera, on era fins abasn de deixar-ho. Costa, però és molt sa.
Per altra banda, el record de relacions anteriors acaba essent bo o, si més no, una font d'aprenentatge.
Ja sóc aquí un altre cop.
No sóc valent shadow, no ho sóc. Només és un carrer, una ciutat. Com diu la fada relativitzar, i m'ha agradat la paraula aquesta de literaturitzar.
segur que si, striper i algun pub per quedar-s'hi tancat.
bé, el passat no el tanco xexu. Sobretot perquè són bons records els que hi han.
elur, no, no vull pas passar sense adonar-me'n. Els fantasmes no existeixen.
veus Nuri, això si. Obsessió que ja va marxar fa un temps. Algú va dir que vivim en la seducció i morim en la fascinació.
ben tornada meta-dona, no marxis sense dir res eh!
Oh... però no hi té res a veure en si ho vols o no, passarà. T'ho dic amb coneixement de causa, passa i és quan t'adones que passa que t'esforces a pensar-hi de nou, però torna a passar i llavors ho deixes córrer. La vida continua, els records varien i acabes recordant allò que creies que no recordaries i oblidant el que creies que mai oblidaries.
De totes maneres no és cap veritat absoluta, només és la meva, i potser a tu no et passa el mateix.
I no, no existeixen, ja ho sé. Vaig dir fantasmes, com podria haver dit pors, records, dolors...
Bon dijous!
un petó!
Merci Elur, sembla bastant natural això que dius, i és fàcil que sigui així.
bon dijous!
Hi has anat... això és molt, i ho has de valorar...
I amés l'has travessat...
Mira endavant, mai enrera...
No miris el futur, tampoc.
Carpe diem!
Benvinguda Eli, gracies per donar valor als meus actes.
Carpe diem!
Fer front a les coses que ens recorden algú és la millor manera de superar-les. Escoltar aquella cançó que ens la recorda, anar aquell lloc on només anàvem amb aquella persona... i l'acte tan simbòlic de passar pel seu carrer són mostres de la nostra força per tirar endavant.
M'agrada la foto! I el que escrius també! :)
gràcies núr per passar per aquest carreró.
la foto és en un carrer de Vannes sur Mer, a la Bretanya. Fa un parell d'estius.
Publica un comentari a l'entrada