Feia hores que donava voltes pel passadís, entrava a la cuina, picava alguna cosa, obria i tancava la televisió, es refrescava la cara per veure si li venia alguna idea, alguna paraula, alguna lletra. Es tornava a seure davant la pantalla, repassava escrits, pensaments, sentiments. I aleshores, començà a ploure, semblava una bona turmenta, potser això l'ajudaria, va pensar. Es va asseure de nou, va obrir milers de documents, milers de blocs, milers de diaris... i de sobte, va caure un tro, la llum blanca de l'habitació es va apagar i es va encendre com si d'un flaix es tractés. Semblava que no havia estat res, va tornar a aixecar-se per anar a refrescar-se de nou, obrí el llum del bany i aleshores va descobrir, davant del mirall, que les paraules no eren dins, eren fora.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
13 comentaris:
m'ha encantat! i m'has fet pensar en dos textos d'Eduardo Galeano...
Ventana sobre la palabra IV
Magda Lemonnier recorta palabras de los diarios, palabras de todos los tamaños, y las guarda en cajas. En caja roja guarda las palabras furiosas. En caja verde, las palabras amantes. En caja azul, las neutrales. En caja amarilla, las tristes. Y en caja transparente guarda las palabras que tienen magia
A veces, ella abre las cajas y las pone boca abajo sobre la mesa, para que las palabras se mezclen como quieranEntonces, las palabras le cuentan lo que ocurre y le anuncian lo que ocurrirá
Caminares
Tengo el cuerpo todo lleno de palabras. En los análisis de sangre, siempre aparecen más palabras que glóbulos:
—El colesterol está dentro de los límites, pero las palabras... —me dice el médico, y frunce el ceño.
Las palabras me caminan adentro, mientras yo camino. En mis ires y venires a lo largo de la costa de Montevideo, las palabras van y vienen todo a lo largo de mí: ellas se buscan, se encuentran, se juntan, y juntas crecen y se van convirtiendo en cuentos que quieren ser contados. Entonces las palabras golpean a las puertas de mi cuerpo, la puerta de la boca, la puerta de la mano, queriendo salir, queriendo darse, mientras yo me dejo ir por la orilla del río ancho como mar. Fue a la orilla de ese río-mar donde alguna vez también yo golpeé a las puertas de un cuerpo, queriendo salir, queriendo darme, y fui nacido.
No deixes de sorprendre'm!! :-))
M'agrada molt, molt, molt :-)
I els textos que ha posat Elur són magnífics ;-)
Quan llegeixo coses així m'adono que el món dels blogs té coses molt maques...
AIXO DEU SER LO QUE ES DIU SER UN LLIBRE OBERT .
De vegades tot està fora xiquet genial!
Ostres, l'escrit molt bé, eh, però la imatge fa una mica de cosa...
És el que passa de vegades... portem les coses escrites a la cara :)
Molt bo!
Estrip, aquest escrit m'encanta, de veras, l'he trobat preciós, i la foto impactant. Et felicito. Gràcies.
xq sovint les paraules venen del que vivim enfora, no?
que tenen les tempestes que fan l'atmòsfera tan especial?
Un cop descobertes les paraules ja les pot tornar a recuperar mentre a fora plou
això és transparència, clar que sí. L'escrit és genial!!
És com quan busques el boli i el tens a la mà. Ben trobat i ben escrit. Un petó.
Molt bo! M'ha agradat això de les paraules que eren a fora...
Publica un comentari a l'entrada