El groc-taronja de la posta que s'amaga rera la muntanya, embelleix el plataners podats per l'hivern que ressegueixen el camí a banda i banda. A mida que t'apropes en aquest oasi de llum que disminueix, sents com t'endinses en el paisatge d'un instant. A l'Oest el turó enlluerna, i amb la lentitud, els pensaments sobrants fugen, i fan també la seva posta. Aleshores només et quedes tu i et pots mirar endins sense enlluernar-te.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
-
Sona i ressona el piano : Posant lentament els dits sobre les tecles, i en ordre, sona així: Primer el polze resseguint la línia de la v...
-
Les primeres 23 paraules dels meus llibres de Sant Jordi són: “El telèfon ha sonat. Un to. Dos tons. ¿S'hi pot posar algú? >> ,...
12 comentaris:
i veure el poeta que ets... :-)
és molt maco això que expliques Estrip.
Una abraçada!
Ostres!!! Quan escrius "així" jo em quedo sense paraules, només em puc admirar i prou :-))
Sí, estic d'acord amb l'Assumpta. Fer un comentari sobre el text seria desvirtuar-lo.
:) xxxxxxssst!
I quedar-te amb un somriure als llavis...
Avui sí, avui m'ha agradat.
precios...
gràcies per les vostres paraules. Celebro molt que us agradi.
La veritat es que a vegades veus paisatges realment inspiradors. Concretament aquesta, d'Arbúcies a Hostalrich, amb el Sol amagant-se rera el Montseny, espectacular.
:0 !!!! Sublim.
És preciós...
Publica un comentari a l'entrada