estrips

Tinc un fotimer de coses escrites i guardades de fa molt temps, i no sé perquè no les he llençat, potser perquè no he trobat un parc, o potser perquè no feia vent, potser perquè tenia por que algú ho trobés o potser tenia por de llençar una part de mi. Dic de llençar-ho per que ho llegeixo i rellegeixo i no m’agrada. Bé menteixo, no m’agrada llegir-ho tal com ho vaig escriure, un vers rera l’altre i una frase rera l’altre en l’ordre original, però si que m’agrada anar saltant línies i estrofes i barrejar sentiments, és com haver trobat l’excusa per quedar-m’ho.

resurrecció

Aquest cop ja començo dient per endavant que m’he trobat un paper amb un, no sé si dir-li pensament, sentiment, poesia o reflexió, escrit. De fet, ben bé trobat no ha estat, estava fent temps llegint un llibre en un banc de pedra del parc, entre els plataners més alts d’Europa (o eren els més alts del món?), hi havia moltes fulles per terra d’altres arbres i que el vent les aixecava, per després caure com les peces d’un tetris però amb milers de posicions més. He tret la vista un moment del llibre i he vist que al banc del costat hi havia un noi d’uns trenta anys, per alguns jove per altres gran, que escrivia alguna cosa. He notat que tenia els ulls vidriosos, no sé si del vent, o del sentiment. Quan ha acabat d’escriure, s’ha posat el llapis a la butxaca de dins de la caçadora i com si escanyés a algú, amb l’altre mà a arrugat el paper. Després s’ha aixecat decidit, s’ha passat la màniga per els ulls com intentant que cap llàgrima s’escapés, s’ha apropat a la papera que hi havia al meu costat i l’ha llençat.

I ho sento, ja sé que no està bé, però qui em coneix ja coneix també una de les meves debilitats. No he pogut evitar, quan ha desaparegut aquesta persona, de posar la mà a la paperera i treure’n aquest sentiment:

Jo no sé escriure cap poesia,
però si que escric alguns sentiments,
no sé conjugar estrofes perfectes,
només vull dibuixar petits pensaments.

Quasi bé sempre és la melangia
qui m'omple la ploma de tinta
i quasi sempre penyores d'una dona
qui em lliga les mans i els ulls m'incendia.

el cervell

Crec que el nostre cervell és com un tetris, ens van caient les peces però les anem posant una sobre de l’altre, encaixades de la pitjor manera. Ens falten poques peces per perdre la partida si continuem posant-les una a sobre de l’altre. Però si ens n’adonem a temps podrem començar a col•locar-les allà on toca, continuar jugant i superant nivells. Però es clar, només tenim una vida, i hem d’aprendre a jugar. No ho tenim fàcil, no. Diuen que un dels moviments és aquest: la part dreta del cervell controla la part esquerra del cos i la part esquerra la dreta. O també que una part mana ordres i l’altre executa. No sé si és ben bé així però tenim al món grans savis i científics que estan intentant fer un llibre d’instruccions. Només espero que aviat les pengin a internet.

reflexos

Aquest matí el reflex
em mulla la cara
i no m'hi veig.

roques de mar

Assegut al costat de la finestra veient el mar com bat les seves ones contra les pedres que uns homes han posat allà per aturar-lo. Esperant el vent i la turmenta, el seu color verd fosc o blau segons com el miris. A la taula una copa de vi, blanc de blancs i mig calamar al plat, esperant l’arròs. El cap de família orgullós, els fills, els nets i els plats plens de vianda. La mare i àvia alhora barallant-se amb un escamarlà sense dir res. Hi ha molt de xivarri, i les orelles que senten la pressió que va baixant es fan com mig sordes, i s’apropa la pluja. Sorolls de coberts, del vent que mou tendals, i els redobles de les gotes de pluja que comencen a caure sobre el teulat de plàstic fan encara més eixordador el moment. Queda més arròs per repetir, i arriba el cava per brindar junt amb la mona que s’ha avançat un dia. Rera tot això hi ha plors que alguns han oblidat, rera tot això hi ha rancors esperant ser venjats i rera tot això hi ha algun perdó esperant el seu plat. I veig davant de cada cor, un mur de roques que alguns homes han posat allà, per aturar cops de mala maror. Els núvols estan acabant de passar, torna la claror i ningú se n’ha adonat. La nena més petita ha robat tot aquest tràngol i encara que la terra estigui molla és com si no hagués plogut.

pecat

Li he presentat una noia a una amic, ell encara que no ho admeti explícitament té necessitat d’allò que se’n diu tenir parella estable, terme que bé valdria un bon escrit. Bé, el cas és que ell ja m’ha demanat tornar-la a veure, doncs en el sopar que vam fer semblava que ells dos congeniaven força. Però en acabar el sopar cadascú va anar cap a la seva banda, i no és van deixar res per poder posar-se en contacte. Així que han hagut d’esperar a tornar-se a trobar en un altra sopar en el qual també van estar xerrant molta estona i també semblava que congeniaven. Aquest cop si que després del sopar van anar a prendre una copa. Però noi! semblava que ja s’ho havien dit tot sopant perquè poc els vaig veure junts o xerrant després. Així que quan alguns van marxar ells altre cop, no s’havien demanat ni el telèfon ni cap e.mail, ni res, i cadascú cap a casa seva. Ell m’ha tornat a preguntar per ella, però li costa massa deixar-li veure a ella que hi està interessat, per vergonya o timidesa, i ella, que jo crec que també li fa el pes, penso que se n’està desdient justament perquè tot i que sap que ell ha demanat de tornar-la a veure, el jutja massa d’hora i creu que és algú qui el farà patir massa i ara que fa una mica més d’un any que està sense parella, intentar seduir-lo sembla que li fa mandra. En fi, no sé per quina estranya raó els falta empenta a tots dos per mirar-se als ulls, agafar-se de la mà i deixar-se anar. Jo penso això, que els hi fa mandra i que els hi falta empenta, i és una llàstima perquè fan molt bona parella. I també fa ràbia i tot, perquè si es veiés que un d’ells no vol res de l’altre penses, bé no passa res, és els dos que s’han d’agradar! Però hòstia! (perdó que és setmana santa), si els dos es fan “tilin” com diuen a casa... perquè no hi van? O potser perquè és setmana santa i ja han començat allò de no menjar carn perquè és pecat?

aparició

He sortit a caminar pel mig de la muntanya, i com que al matí ben llevat em sentia amb ganes d’explorar un nou camí, m’he aventurat entre mig de les bardisses que m’esgarrapaven. En deixar enrera aquests mal passos m’he trobat enmig d’uns arbres força alts, semblava una fageda. Com que m’agrada sempre anar amunt, he agafat el camí que més pujada feia i de seguida l’alè ha començat a perdre el compàs. Però això sempre passa als primers passos, després l’equilibri torna i el ritme s’imposa. El Sol no l’he vist en cap moment però no em pensava pas que veuria la boira. Ha anat entrant amb tanta pressa que de seguida m’he quedat amb dos pams de visibilitat. No es que m’hagi preocupat excessivament però sense voler el meu ritme anava pujant d’intensitat inconscientment.

Han passat moltes hores, l’aigua feia estona que l’havia acabat i esgotat m’he assegut damunt d’una pedra que semblava esculpida expressament per descansar. Em sembla que he anat tancant els ulls, potser la boira transportava alguna substància adormidora. De sobte he vist una noia que s’apropava, vestida amb camisa blanca fins als genolls, s’ha apropat, m’ha donat un paper i ha tornat a desaparèixer entre la boira.

He tornat a obrir els ulls, i en adonar-me’n que el ulls no m’aguantaven he tret forces d’on no les tenia i amb un ritme fort he anat tirant amunt. En poc temps he arribat a la carretera i he respirat fons. Una parella s’ha parat amb el cotxe quan he aixecat el dit i m’han dut fins a on tenia jo les meves coses. Al costat d’una masia-restaurant on he fet un bon cafè amb llet. Amb aquella llum tènue i l’escalfor del cafè amb llet m’he trobat a la butxaca un paper, això era senyal que no m’ho havia imaginat. I diu:

Mira-la, qui és ella, amb aquesta cabellera negra, amb aquest serrell, a qui dono gràcies per poder mirar-la als ulls. Mira-la amb aquests llavis gruixuts que mig somriuen mig es tallen. Qui és ella, a qui no puc dir un sol mot, perquè el cor se’m para? Ha sortit de la boira i ha marxat amb ella, però si saps esperar a que surti el Sol, et deixarà la seva galta perquè la puguis acariciar.

coses de grans

Hi ha coses que fan notar que ens fem grans, però hi ha coses i coses. Abans no m’agradava la mel, ara hi poso el dit, en trec el regalim més gran que puc i el llepo com si fos encara un nen amb un xumet.

seducció

Sobre les estovalles del restaurant on sopàvem hi havia uns versos escrits i estaven al meu costat, i sobre el teu hi havia dibuixada una rosa, hi eres tu. Dins de la copa immòbil el vi es bellugava fent ones amb la música de Bach, fent cercles perfectes al teu voltant. Amb els entrants, amanida de ruca i enciam, de formatge fresc i el gustós pernil que et deixa el paladar com mel, i a punt per empassar aquest glop de vi que et fa pujar el colors. Amb aquests colors que ja no et deixaran d’acompanyar, em tornes a mirar, i em fonc sobre aquesta rajada caçada amb esforç dins d’algun mar esvalotat i perillós. I en aquesta conversa em sento tant a prop teu que se’m fa curta l’espera dels postres, de les boles de gelat de gerds amb reducció de ratafia i dels postres de músic amb el dolç moscatell que el reservo pel final.

preguta

Cal una estratègia per enamorar a algú?

dimoni

Una ment mandrosa és el taller del dimoni. (Wang Foudeng)

ai ai una iaia

Amb el seu pas calmat, un bastó a la mà dreta per ajudar-se a caminar, la iaia que porta un mocador de quadres grisos al cap, ha arribat a peu del pas de vianants. No ha mirat ni a dreta ni a esquerra, segurament perquè és fer-ho envà degut a la lentitud dels seus moviments. Un cotxe amb conductor despistat ha hagut de frenar molt bruscament perquè fins a últim moment no l’ha vist. Ella ni s’ha immutat, i ha continuat el seu pas lent i tort. Van arribant més cotxes que van formant cues en els dos sentits, i la iaia fa un altre pas fins ben bé al mig del carrer, aleshores s’atura, aixeca el cap i es mira els cotxes. Fa la impressió que sap que ja està salvada i que el primer pas sempre és el que costa més i és quan es posa en perill. Ella sap que si s’atura a peu del pas de vianants mai podrà creuar i se la juga, però sempre ho ha fet així i ja no té por. Sap que és l’únic camí per arribar a l’altre costat i que li costaria la vida si es queda esperant. És mira el món a una velocitat diferent però al cap i a la fi, per tots, pels que van accelerats o pels que no el temps passa igualment. Quan ha acabat de creuar jo em pensava que tornaria a fer una mirada per veure’s salvada del tot, però no, està capficada ara en el proper repte, encarar la rampa que li ve tot seguit. Aleshores faig una corredissa fins a ella i li ofereixo el meu braç, l’accepta però no em diu res, com si ja sabés que jo hi aniria, i caminem lentament i en silenci. Potser s’aturarà a mitja pujada per aixecar el cap i mirar-me, potser.

a crits

Feia temps que no ho feia, i ja se sap que quan fa temps que no ho fas hi ha perills afegits. Ara! el plaer ha estat immens, m’he tornat a sentir lliure i descarregat, sobretot descarregat. Fa un temps, sempre ho feia de camí cap a la feina, o a vegades també en acabat. Dins del cotxe en marxa, i amb la radio apagada. A més crec que és el lloc perfecte per fer-ho perquè ningú et sent, a casa sempre hi ha algú que et pot sentir si es que no vius en una casa aïllada, i al carrer et prendrien per boig.

Cridar amb totes les forces és com una teràpia, et treu tensions, i et cobreix una sensació estranya però agradable que et fa somriure. Cridar, no per escridassar a ningú, cridar no per avisar a ningú, cridar no per evitar el dolor, cridar no per visualitzar el plaer, cridar, senzillament cridar.

Avui he cridat, perquè quan m’he assegut davant del volant tornant cap a casa, he notat com si no estigués vivint , millor dir, com si no estigués sentint com hauria de sentir el que estic vivint. És complicat, però es tracta de dir –Ep, desperta, sent, emociona't.... i es que la vida diària moltes vegades fa que ens acostumem a passar per alt, no els sentiments, sinó les sensacions.

frase

"Crec que amb el temps mereixerem no tenir governs"

Jorge Luís Borges

remolins

He aparcat el cotxe mentre escoltava per la ràdio el temps que ha de fer els pròxims dies i no he sortit fins que han acabat. El vent ha d’anar minvant però ens queda el suau fred que resseca la gola.

Després he baixat i he tacat la porta, de sobte un fort de vent ha aixecat un remolí de papers que hi havia pel terra. M’ha enxampat de ple, la pols que s’hi barreja m’ha fet tancar els ulls, i la ràfega aleshores s’ha mort. S’ha mort deixant-me un regal en forma de paper enganxat a la cara, me l’he tret, i apunt he estat de llençar-lo però m’he adonat que hi havia alguna cosa escrita de color vermell i que semblava escrit amb un pintallavis.
Deia:

Com es pot escriure el silenci, com?
amb ploma transparent?
o senzillament,
s'escriuen paraules a plom
i es llencen al foc.

i començo a fer col·lecció de papers perduts...

iruna

L’hivern s’acaba i ens deixa el seu últim senyal, sembla que ens vulgui avisar. Porteu-vos bé, ens diu el vent a cau d’orella. L’hivern per molts es fa llarg, i no hi ha dies de descans si tens una feina estressant, no hi ha cap dilluns diferent. És temps de melangia, de nostàlgia, i si et descuides pots caure en tristors. Potser t’estàs més temps a casa, perquè després de la feina ja es fosc i no tens més llocs on anar. I tens més temps per pensar i pensar, i això és molt perillós. Potser veus que tot allò que fins ara creies et portaria un futur pròsper ho poses en dubte i el dubte es fa gegant per culpa de la monotonia dels dies. O potser existeix un altre potser. Però aviat tindrem llum fins ben entrat el vespre i aquelles persones que ara escriuen als seus blocs i es desfoguen de les seves tristeses i manca de forces aviat miraran l’històric dels seus escrits i diran, ostres que malament que ho vaig passar però ara ja estic bé.

Que estrany que per més vent que faci aquí fora, aquí dins no es mou cap banner, ni cap script surt de la pantalla, cap paraula cau i talla la carretera, però es viu tant intensament que a vegades un escrit t’estira més els cabells que aquesta tramuntana tant ferotge.

reunió !

Agafat d’una regleta ínfimament petita amb tres dits d’una mà i una altre regleta una mica més gran arquejant l’altre mà, em disposo a passar la cinta pel mosquetó. Els peus tot just col•locats damunt del granulós granit, prement-los fort per augmentar l’adherència. Demano corda i el company que m’està assegurant ajuda a la corda perquè no em costi estirar-la. Estic a la tercera cinta i a uns 6 metres de terra, sento un dolor molt fort a la planta del peu on hi tinc una butllofa de dos centímetres de diàmetre que em vaig fer dijous entrenant i això fa que inconscientment hagi de fer més força amb els braços i hagi de clavar més els dits en aquesta roca tant tallant. Quan ja tinc tot el marge de corda que em cal per encintar-la, crido no!!!! I em rellisca el peu que tinc fotut. Caic els dos metres que separa un parabolt d’un altre, més els dos metres de corda més que he fet servir per arribar-hi, més la corda que he estirat perquè estava apunt d’assegurar-me, això fan quasi els sis metres que havia pujat i ja em veig a terra de cul i amb algun os trencat, perquè aquestes caigudes encara que no siguin molt altes són molt dolentes si toques a terra, un turmell o un genoll no se n’escapa, això si aconsegueixo posar-me dret, perquè la costum quan estàs lluny del terra és posar les cames a la paret i parar el cop. De cop la corda es bloqueja, però encara baixo uns centímetres més per culpa de la seva elasticitat, fregant el cul a terra però sense acabar de caure del tot. Uff! sospiro profundament mentre amb el company ens mirem.

Torno a treure la corda, em torno a lligar, m’espolso braços i peus per descarregar-los de tensió, suco les mans amb el magnesi, i em prometo oblidar-me de la butllofa a la planta, per què o bé pujo del tot conscient o no pujo. I dit i fet, entre unes quantes esbufegades arribo a la reunió com sempre amb la satisfacció que això dona.

Va! una altra!

fer carretera

Després de pagar i posar benzina al cotxe se m’apropa un home de barba blanca mal arreglada i cabell blanc despentinat pel vent, amb una garrafa plena de gasolina. Em demana si vaig en direcció nord i si el puc acostar uns 5 km, on ha deixat el cotxe amb problemes i ha hagut de venir a peu fins aquí, però ara va carregat amb pes i no sap si podrà tornar. Com que la seva veu suau no m’ha inspirat cap mena de desconfiança li dic que no hi cap problema.

Pugem al cotxe, poso la meva bossa al darrera, i mentre arranco em mira amb les parpelles mig baixades i em diu moltes gràcies. Només deixar l’estació de benzina al darrera, passem per davant d’una noia que és a peu de carretera, fent això, carretera, i això provoca que comenci el seu diàleg.

- Està ple de noies d’aquestes eh!
- Si, si, i és un perill perquè fan distreure a molta gent i poden provocar accidents, –contesto.
- Tens raó noi, –fent que si amb el cap

- Com que t’estic agraït pel favor, –continua, -si vols et convido amb una que conec que es posa una mica més amunt, que és molt jove i de molt bon veure.

- Gràcies, però tinc pressa –el tallo ràpidament.

I aleshores continua explicant-me la quantitat de dones que ha tingut en el seu llit i amb dues de les quals s’hi va casar. La última, el va deixar quan va decidir deixar la ciutat per anar-se’n a viure en una masia a mig de bosc on encara hi viu. I diu: ara estic més tranquil que mai, i si algun dia la trobo a faltar vinc fins aquí a buscar aquesta noia que et deia.

- Para’t aquí, quan puguis, que ja hi som.
- Molt bé.
- Què! no et fa gràcia una noia d’aquestes ara? –insisteix
- No, no, bé, que tingui sort.
- Molt agraït, noi, molt agraït. Passi-ho bé!
- Passi-ho bé, passi-ho bé !

Continuo el meu camí i de seguida em torno a creuar amb una altra noia que fa carretera, bastant jove i de bon veure, potser és la que em deia aquest home.