alta cuina

Quan es couen, quins esclats,
els ous ferrats,
fins i tot, si no es vigila,
poden fer alguns disbarats.

I un cop cuit, ben preparats,
els ous ferrats,
se'ls mengen sense ganyotes
fins i tot els desganats.

Ous Ferrats - Miquel Martí i Pol

bombolles

Tot i l’efecte saludable que fa la mar, de vegades és necessari fer una visita a algun centre d'aigües mogudes, d’aigües amb bombolles, d’aigua clorificada.

Ell hi ha anat, s’ha posat el braçalet d’identitat, ha entrat al desvestidor i n’ha sortit amb el banyador aquell descolorit que ja duia quan anava d’excursió amb l’institut. Ha deixat la resta de la roba en un armari que ha tancat amb el mateix braçalet d’identitat, mentre al armari del costat una noia amb bikini blanc, no sabia com es tancava allò. S’han mirat de dalt a baix, s’han somrigut i ell l’ha ajudat a tancar-ho. –Thanks -diu ella, mentre pel darrera apareix un noiet esquifit, amb la pell i l’òs, que la agafa per la mà i se l’emporta, remugant no sé que de –What a hell are you doing? Mentre ella encara ha aprofitat per un darrer somriure que l’ha travessat.

Un cop a dins, entre bombolles i bombolles la buscava, però no la trobava, com acostuma a passar, així que s’ha concentrat només en les bombolles. Primer a sobre de la llitera per les lumbars, després sota el sortidor per les cervicals i un paraigües d’aigua. Mentre era sota el paraigües li ha semblat que la tornava a veure, i anava sola. Ha deixat el paraigües, i la seguit pel mig de la piscina lentament a una distància prudent. Ella sabia que era perseguida, i a ell tant li era. A començat el joc, ella s’amaga rera la columna i ell per no perdre-la accelera el seu pas, arriba a la columna, no hi és, sembla que s’ha capbussat, gira el cap a dreta i a esquerra, es gira i la torna a veure, pujant les escaletes que porten fins a la piscina exterior, ell s’afanya, puja les escaletes també, entra a l’altra piscina, aquí el contrast és molt agradable, molt calent a dins i no tant a fora. Però ella ja ha sortit de la piscina i es dirigeix cap a l’aigua gelada, s’hi llença de cap. Ell la intenta seguir, però no s’atreveix amb el cap i posa primer els dits dels peus, i s’emporta una esgarrifança i pell de gallina. Es decideix, també hi entra, mentre ella juga dins l’aigua freda, ell amb prou feines aguanta la respiració i la libido se li calma però el cervell no, i la continua perseguint. Surt de la piscina freda i torna a la calenta, ara li pica la pell, però no en fa cas i la busca amb la mirada desesperadament. Acaba d’entrar a la petita cova on hi ha la cortina d’aigua i el mega-sortidor. Ell, més decidit que quan entrava en la piscina freda però també palpant amb el peus primer, sent com una mà li agafa un turmell i l’estira en dins. Gairebé no hi veu perquè l’aigua cau a molta pressió. Alguna cosa el prem contra la paret, potser el sortidor de sota, o potser ella, dubta. La pell encara pica, i ara més que nota que el banyador se li ha descordat i li cau cames avall en direcció a l’infern. Amb tensió i apuntant el cel, la seva mirada també, i, tot i que l’aigua li tapa la visió però no el tacte, sent com l’embolcallen unes cames, com se li asseuen al damunt, com els seus llavis palpen un altre cos i es fusiona amb les bombolles que ja no piquen.

De sobte, s’apaga el sortidor, dos sospirs conclouen alhora. Ara ja hi veu, però no la veu. La busca, i més enllà veu que com surt de sota l’aigua, recollint-se els cabells i sense girar-se surt de la piscina mentre el noi de la pell i l’os l’estira per anar cap als vestidors.

sense dormir

Si de nit no pots dormir,
vés a veure el mar,
abans d'ofegar-te entre els llençols.

Si de dia no pots viure,
vés a veure el mar,
abans d'ofegar-te entre la pols.

paraules al univers

Escriure pot ser una escapatòria de l’ànima, et pot semblar que t’alliberes de coses que necessites expressar i no expresses. És com tenir un micròfon al univers, et desfogues i et trobes bé. Però només són això, paraules al univers.

Cara, cosa mi succede stasera, ti guardo ed è come la prima volta
Che cosa sei, che cosa sei, che cosa sei
Non vorrei parlare
Cosa sei
Ma tu sei la frase d’amore cominciata e mai finita
Non cambi mai, non cambi mai, non cambi mai
Tu sei il mio ieri, il mio oggi
Proprio mai
È il mio sempre, inquietudine
Adesso ormai ci puoi provare
chiamami tormento dai, già che ci sei
Tu sei come il vento che porta i violini e le rose
Caramelle non ne voglio più
Certe volte non ti capisco
Le rose e violini
questa sera raccontali a un’altra,
violini e rose li posso sentire
quando la cosa mi va se mi va,
quando è il momento e dopo si vedrà

Una parola ancora
Parole, parole, parole
Ascoltami
Parole, parole, parole
Ti prego
Parole, parole, parole
...

identitats

Robert Edler von Musil defineix en el seu llibre “Der Mann ohne Eigenschaften“ (l’home sense qualitats). Un home que té diverses indentitats, una de ciutadana, una d’estatal, una de conscient, una altra d’insconcient, una de sexual, una altra de professional. També la de la seva fantasia, que li ho permet tot menys una cosa: prendre’s massa seriosament les anteriors.

Això als anys trenta, ara encara n’hauria afegit una altra la del blocaire, una identitat amb tota regla.

I jo que em pensava que tenir més d’una identitat, dues per exemple, era ja una psicosis.
Uff! Em quedo més tranquil.

cercle

un peix que es mossega la cua

mapa pirata

He trobat un plànol com els de les pel•lícules de pirates, 50 passes a la dreta, 20 passes a l’esquerra, dos al davant, pujar 5 escalons, i comptar 5 pams de l’alzina surera cap al nord. A prop del punt d’inici hi ha un castell, i la creu està just al costat d’un pou envoltat, sembla, de moltes plantes. Sembla que és al costat del mar que també hi és dibuixat.

Doncs l’he anat a buscar, i enterrat n’hi he trobat un altre que em deia el nom d’un carrer, el número d’una porta, i el dibuix d’un timbre, volen dir que havia de tocar el timbre, suposo. A continuació un ram de flors i una ampolla de vi amb el mapa de l’Empordà dibuixat. A sota, la figura d’un cos femení, envoltat de notes de música que formaven un camí, resseguint-lo fins al final, hi havia una brusa de seda tirada a terra i ja al límit del paper encartonat i marronós el que semblava un llit d’aquells gegants que hi havia als palaus de reis i reines segles enrera. Però no n’estic segur perquè el mapa estava esparracat en aquest tros final. Hi havia un estrip, i algú en deu tenir l’altre part.

robatori

Fent el mort damunt la mar, surant i deixant que les corrents et portin, amb una única mirada al cel i rebent en compte gotes la visita d’un núvol en contra del vent. Invisible als vaixells que no s’aturen. Un petó que anava al llavis, ha caigut damunt la galta, punteria desafinada.

I més encara,
Qui ha robat dues vegades un poema d’en Josep Carner d’un carrer de Girona en temps de flors, és un lladre o bé és un boig enamorat.

vergonya trobada

Just en el punt on diuen que comença la costa brava hi ha una porta i l’he volgut travessar per tornar a començar. M'he dirigit fins a la terrassa del davant per prendre una copa de cava i celebrar així aquesta meva decisió. Assegut en una taula amb mantell de quadres vermells, em mirava la sorra del mar robada. Mentre, ha arribat una estudiant amb cabells de sirena, amb una llibreta sota el braç, ha arrencat un full i mentre li queia una llàgrima i el sol s’amagava rera la casa vella, s’ha posat a escriure alguna cosa.
S’ha fixat amb mi un moment, senyalant amb el dit la meva copa, n’ha demanat una per ella.

Alhora que el cambrer entrava dins la casa, i ella posava la mà dins la butxaca de sa jaqueta, s’ha girat un cop de vent que li ha fet volar el full. Amb una altra llàgrima als ulls, en comptes de venir a recuperar el seu pensament que ha quedat encastat a la pota de la meva taula, s’ha aixecat i ha marxat corrents, posant-se el mocador als ulls. No sé, si el mar la cridava o la vergonya de les llàgrimes l’ha foragitada.
Així doncs, he recuperat jo el full, mentre arribava el cambrer amb l’altre copa. Que també me l'he quedat per mi. I amb dues copes sobre la taula he llegit el que hi havia escrit, mentre un llàgrima per culpa del vent salat em queia sense avisar.

Maleïda bruixa, perquè sempre em segueixes
i només em deixes dir el teu nom
sobre un full blanc de paper ?
Et declaro la guerra senyora
sabent però, que hauré de pagar penyora.
Et declaro enemiga, l'amor mi obliga.
Maleïda bruixa, maleïda vergonya.

llorer

Alhora que observa un anunci per modelar el somriure i com que no és polític passa la pàgina, un ocell amb es ales molles ve a buscar les quatre engrunes del dinar que ha deixat caure a la balconada. Després descobreix que el llorer a part de beneir-lo per setmana santa té una lleugera acció antiinflamatòria, i dubte si acostar-se’l fins als ulls o fins a les orelles. Laurus nobilis, amb aquest nom no sembla que si en prens en excés t’hagi de produir vòmits i irritacions gàstriques, així que opta per canviar de canal, treure les notícies i participar en el concurs des del sofà. Li pregunten qui va dir la frase “La bellesa no fa feliç a qui la posseeix, sinó a qui la sap adorar i estimar”, i mentre rumia se li acosta la seva esposa i li fa un petó a la galta, suau i tendre, i sense cap motiu aparent... El concursant ja ha contestat però s’ha despistat i no ha escoltat la resposta.

llums i persianes

Cues interminables de llums vermells sota la pluja en fila índia. Fa mal temps però venen igualment, tot i que més lents.


El mar recupera el que és seu sense pagar un sol cèntim.



I mentre,
les persianes es queixen a ritmes inconnexos en la negra i humida nit.

no entenc res

És ben clar que les persones passem per etapes. Etapes de molta autoestima, etapes de no tanta, etapes de dubtes o etapes en que tot ho entenem i ens sentim bé. O també passa que no entenem res i diem amb tendresa “avui estic tonto” o “avui estàs tonto”. Doncs avui estava una mica tonto i he descobert una conferència de fà un parell d’anys, d’en Xavier Rubert de Ventós, magistral, anomenada Qui tot ho entén està mal informat. Són 8 minuts per escoltar molt ben aprofitats....seguiu aquest enllaç:
Qui tot ho entén està mal informat.

dos en un

Es van conèixer en un autobús, ella li va cedir el seu seient i ell va acceptar. Que ell anés coix era només passatger, fruit d’una topada amb la bicicleta i la mala caiguda que li va precedir. Però no va ser això el que li va explicar, li va dir que havia tingut una baralla amb un home per defensar a una senyora gran que volia seure en un banc del parc i aquell maleducat de dos metres d’alçada i més de cent quilos de pes no la deixava, així que s’hi va enfrontar, en va sortir coix però la senyora s’hi va poder seure.

A ella se li van entendrir els ulls, la cara i el cor. I ell veient-ne el resultat va continuar mentint, va mentir sobre la seva feina, va mentir sobre el lloc on vivia i va mentir sobre les seves habilitats de combat.

Quan el bus va parar i ella va haver de baixar, ell va tornar a mentir per seguir-la una estona més. Va aconseguir acompanyar-la fins a casa entre mentida i mentida. Pel camí ell es va enamorar, i en arribar al portal de casa d’ella, fruit d’aquest amor va estar a punt de confessar totes les mentides, però no ho va fer. Va tenir por que els ulls d’ella deixessin de brillar. I allà mateix, li va dir la única veritat, que en aquella petita estona s’havia enamorat. Ella, el va agafar de la mà i el va fer entrar, van pujar les escales fins arribar a una porta vella de fusta. A ell li brillaven més que mai els ulls, només havia de solucionar una cosa, però pensava que ja se’n sortiria, l’amor seria el seu aliat. Va picar dos cops la porta, es van sentir uns passos i la porta es va obrir de la mà d’un home que li passava mig metre per sobre, i darrera la cama d’aquest, un marrec que mig s’amagava va dir: Hola mama, has arribat bé? Si fill, aquest senyor baixava al mateix lloc, m’ha acompanyat i aquest cop no he passat por d’un altre atracament. És un senyor molt valent, per això va coix, va entrem que us ho explicarà ell mateix.

retrobament

Als 10 anys es van conèixer al cole, van començar a jugar junts, i fins als 17 van ser inseparables, es van enamorar. Van anar a la universitat, cada un a un lloc diferent, i es van prometre fidelitat tot i la distància, però el seu contacte cada vegada era més espaiat en el temps. Després va venir un erasmus, un màster, i unes pràctiques a milers de quilòmetres. Ell, anava de flor en flor, fins que al final va trobar la dona ambiciosa que ell desitjava, és van casar després de triomfar professionalment i van tenir dos fills.

Ella es va enamorar d’un esportista d’èlit, que sempre anava amunt i avall, d’una competició a l’altre i el seguia a tot arreu sempre que podia. Va sacrificar la seva carrera en abandonar la gestió d’un complex hoteler del qual ben aviat n’hagués acabat sent la directora. Va tenir tres fills, esportistes com el seu pare, i ella els seguia a tots quatre sempre que podia. Al final quan ell va deixar l’esport, la convivència va anar empitjorant perquè ell no va saber trobar el seu nou rol en la societat. Això va fer que acabés en divorci. Va tornar al lloc on vivia de petita amb els seus tres fills adolescents i els va matricular al mateix institut on ella havia estudiat. El primer dia de classe els va acompanyar i es va trobar amb el seu primer amor que també havia tornat al poble després de separar-se amb la dona amb qui havia triomfat professionalment. També havia portat els seus fills al institut. Es van reconèixer a la primera mirada, encara hi havia alguna cosa, i no va fer falta que s’expliquessin tota la vida que havien estat separats, només es van agafar de la mà i van tornar junts cap a casa.

mil viatges

Viatges que no faríem mai, però acabem fent, viatges que faríem amb els ulls tancats però pel què sigui mai fem, viatges per tota la vida, viatges programats que surten de la pitjor manera, viatges a l’aventura que sembla com si haguessin estat programats. El viatge que sempre espera, el viatge dit i fet com el “aquí te pillo aquí te mato”. Viatjar sense moure’s de casa, els viatges de feina. El viatge ideal amb la persona estimada en un lloc especial. El viatge anul•lat, el viatge de nuvis, els viatges de la inserso. Els viatges de final de curs, el viatge d’estiu amb la família, el viatge del premi del concurs de televisió, el viatge low cost del cap de setmana, i molts més que me’n dec deixar. Sigui quin sigui, viatjar cansa.

viatge: [s. XIII; del llatí viaticum 'allò que serveix per a un viatge']