Ves al contingut principal

temps paral·lels

Els avis juguen a la petanca al casal aprofitant que avui no plou, quan no els toca tirar la bola xerren dels seus néts i els seus besnéts, i les àvies assegudes al porxo parlen d’una noia biòloga que fa poc sortia amb un noi model i que ara s’han separat. La bola surt amb força de l'avi que sembla més dèbil i del cop contra el bolig, aquest surt disparat amunt i em va a parar a les mans. Els avis s’apropen a la reixa i em diuen tira’l, tira’l. Amb la boleta a les mans observo el pati del col•legi del costat, per sobre de la reixa surt una pilota de futbol i va a parar a mans d’una dona que sortia del supermercat, els nens s’apropen a la reixa i criden tira-la, tira-la.

Comentaris

Anònim ha dit…
Ja ho deus conèixer però per si de cas i si t'agrada la muntanya no et perdis Messner.

Felicitats pel bloc.

http://batec.blogspot.com
Rita ha dit…
M'agrada llegir-te, estrip. :)
Striper ha dit…
Maquisim una cronica amb tendressa.
Arare ha dit…
Em recorda tems passats (que no vells) i temps presents... tot plegat vol dir... VIDA.

i la pilota, joguina eterna, eh?

petons!
XeXu ha dit…
Un post boníssim! Quin paral·lelisme, però ja ho diuen que la canalla i la gent gran tendeixen a assemblar-se. Què passa amb la gent de mitjana edat com nosaltres?
elur ha dit…
Criatures naixem i criatures tornem, diuen. Però el paral·lelisme, no està pas en els avis i els nens, no?

Què vau fer? posar-vos a jugar amb la pilota o simplement tirar-la?
fada ha dit…
Una segona infantesa... Però amb l'experiència de tota una vida. Curiosa la situació i molt bona la reflexió.
Jordi Casanovas ha dit…
roda el món i torna al born... bon post.
Núr ha dit…
...em fa gràcia el fet que els nens estiguin darrera una reixa, i els grans darrera una altra. mentrestant, els que per edat som entremig, passem sovint sense aturar-nos a mirar-los... almenys el narrador s'ha aturat a agafar la pilota, prò n'hi ha molts que passarien de llarg...

molt maco!
Núr ha dit…
Ostres! que ràpid ets responent! ;P Quan puguis passa per la meva habitació, si us plau!
Kamal ha dit…
L'idea de la nur em sembla molt bona.
Qui es para a mirar el principi i el final de la vida? Estem massa ocupats per adonar-nos del que ens envolta.
Ah! per a mi la reixa i la pilota son les mateixes, es la mateixa escena , els mateixos personatjes...tot igual, sols ha canviat que han passat molts anys. Cadascú es monta la peli com més li agrada..;-)))
Un bon blog el teu!

fins ara
estrip ha dit…
merci kamal, fins ara
Maria Jesús ha dit…
M'ha resultat interessant llegir aquest escrit sobre la petanca, un bonic joc que agrupa les persones. És un joc de tota la vida...

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…