Surto al balcó i veig com arriba la furgoneta d’un centre de dia. A la casa del davant l’home que sempre he vist com la persona més malhumorada del barri, dia sí dia també, a excepció d’una vegada que el vaig veure amb el seu net en braços, obre la porta i surt empenyent la cadira de rodes amb la seva esposa asseguda. Només ha baixat un esglaó, el del portal de casa seva, i de la furgoneta ja n’ha sortit el conductor que va cap a ells, li pren el relleu a l’home malhumorat, que es gira i torna cap a dins. En la seva absència, el conductor obre la part del darrera del vehicle, hi munta la rampa, hi puja la senyora, la lliga, desmunta la rampa, tanca, puja al volant i marxen.L’home malhumorat, ara absent, m’ha deixat de pedra, i un calfred m’ha recorregut el cos en trobar a faltar, un petó, un somriure, un fins després o una mirada a tota l’escena mentre veu allunyar-se a la seva esposa. Semblava tenir pressa en tornar a entrar a casa. I ella no ha perdut el somriure mentre tota la operació passava.
15 comentaris:
Les persones més dèbils o amb menys recursos, acostumen a ser les més agraïdes. M'ha tocat aquest post i diu molt de tu.
Bona nit, maco. :)
i si té tan mal humor i mai somriu perquè un dia la dona li va dir que no volia que ell la toqués ni li fés mai més cap petó...?
I si resulta que ella somriu contenta perquè té un "amor" al centre de dia?
És difícil saber quina és la història de les persones...
m'has fet recordar els veïns que viuen a la porta del costat de casa. ella també "camina" amb una cadira de rodes, i sempre que la trobo, ell l'acompanya. no els he vist mai somriure ni fer-se bessitos o carícies... (tampoc he vist altres parelles de veïns fent-ho...)
ell gairebé sempre està de bon humor i es mostra amable, somrient... a ella, en canvi, mai li he vist un somriure als llavis.
te dic això perquè imagino que a tot arreu (amb cadira de rodes i sense) podem trobar diversitat de relacions, d'emocions... i una mateixa situació podem viure-la de maneres diferents, tant individualment com en relació amb altres persones, amb la influència també de tot lo conjunt de coses que hem viscut i de les circumstàncies en què mos trobem a cada moment.
qui són "les persones més dèbils"? no ho som tots?
també hi ha qui diu que "els tontos són més feliços", com si a la vida hi haguéssem "tontos" i "no tontos".
te llijo des de fa un temps, després d'haver-te trobat a la bruixoleta.
m'agrada anar-te llegint. "esperant un nou estiu" m'ha agradat molt.
bona nit, descric
ara penso que si escrius qualsevol altre relat d'una relació, no vindré a dir-te "ei, que esta mateixa situació poden estar vivint-la d'una altra manera unes altres persones"...
va... me quedo amb la història tal com tu l'has descrit, amb el què tu has vist i has sentit.
bona nit una altra vegada.
Els humors, somriures i males cares sempre tenen la seva historia.
mlauradament sol passar més del que ens pensen ... salut
Sense conèixer bé la situació ni el moment no es pot jutjar, però com a visió general, em sembla trist que la vida ens porti a una separació mental tan gran de les nostres parelles. Hem de desitjar que això no ens passi a nosaltres, oi?
Sí que es podrien fer mil interpretacions, buscar mil raons per la manca d'un simple gest d'afecte, sempre tenim la necessitat de buscar el perquè, d'intentar excusar, d'entendre què i com ha passat... però la imatge, tal com la descrius és molt trista. Jo també hi trobo a faltar el petó, el somriure, les mirades, una carícia...
A vegades, rere el que veiem no hi ha absolutament res, tan sols el que estem veient.
bon dia :*)
Potser tenia pressa perque jugava el Barça...
això de mirar les persones i poder imagina les seves històries és una cosa que sempre m'ha agradat de fer perquè t'ofereix tot de possibilitats...
una situació com la que has descrit en aquest post ofereix tot de recorreguts diferents, tombs i revolts, prò només mirant mai no descobrirem quin és el real.
Potser l'estima més del que sembla però a vegades passa que no es pot acceptar veure la persona estimada en aquestes circumstàncies. I com que no volem reconèixer-ho, aixequem un mur d'autocompassió i de duresa per amagar-ho. Però certament és trista la visió que ens has trasmès. Prenguem-ne nota perquè, com diu el XeXu, a nosaltres no ens passi.
parles de patiment, d'angoixa... Ha de ser molt difícil conviure amb depen de quina malaltia.
descrius un fet que em resulta del tot familiar;un temps de la meva vida va anar lligada a un aparatos caminador i despres a unes croses, ara ja camino però ha quedat el dolor i et feries creus del que la gent es capaç de fer, d'ignorar, de maleir, el patiment dels altres.Es quelcom que consumeix qui ho pateix i els qui l'envolten; en canvi a mi, el patiment dels que he estimat i ja m'han deixat m'ha fet mes forta, fent-me oblidar el meu dolor, per donar-els-hi ànims i deixar clar que no estaven sols....entenc el relat tal i com l'has vist, sense més. soc dels que penso que la primera sensació es la bona, no cal donar-hi tantes voltes. M'agrada el teu escrit.
només era la descripció del que he vist i he sentit en un moment determinat.
De cap manera vull jutjar a les persones que he vist. Perquè d'històries en podrien sortir moltes, ja que de portes en dins els desconec totalment.
gràcies doncs iruna per deixar-te veure per casa. I no patisques que les interpretacions són lliures, només faltaria.
i menta fresca, merci per explicar la teva experiència.
de vegades no volen ésser conscients de la situació dura d´aquells que ens envolten i als que estimem. potser aquest home no ho pot asumir per lo que li comporta.. no ho has pensat?¿
no se, he vist moltes situacions amb gent gran on això que et dic succeeix... i amb les mateixes persones que tenen algun tipus de dependència. a voltes els costa fer-se càrrec d´allò que els passa. capacitat d´introspecció se n´anomena....
Publica un comentari a l'entrada