una mica de sal

Ha trucat el timbre de casa la veïna del tercer, i de seguida m’he posat nerviós. Què voldrà, què voldrà? Si només ens hem dit hola i adéu quan ens hem creuat a l’escala, i a més, sempre he evitat pujar a la vegada al ascensor amb ella. És que em posa nerviós, em posa vermell, em posa tonto i em posa tímid alhora. Resumint que em posa.

Bé, l’obro i va amb una bata rosa que sembla molt suau, que li arriba només a mitja cuixa, i que sense voler fa que me la miri de dalt a baix abans de preguntar-li què necessita. Quina vergonya segur que ha pensat que sóc un depravat i que no sé mantenir-me ferm ni aguantar la mirada. Tant se val, li vaig a demanar què vol i just quan començo a moure el llavi de dalt, ella, molt més ràpida, aixeca la seva mà dreta amb el dit índex ben estirat, i ve cap a mi, amb aquella ungla de vermell endimoniat i m’immobilitza les paraules, posant-lo damunt els meus llavis fent el senyal de silenci. Amb l’altre mà, m’empeny cap a dins i fem un parell de passes fins topar amb la paret. Amb una cama tanca la porta i amb l’altre m’abraça la cintura. I jo que em vaig encongint fins a caure al terra del rebedor i ella a sobre meu...... després amb la meva cara tintada amb figures vermelles que semblen llavis i amb la camisa esparracada, tant com la meva energia, escolto una veu que em diu a l’orella, em pots deixar una mica de sal que l’he acabada? I jo la única cosa intel•ligent, o no, i que m’ha sortit de dins, ha estat dir-li vine demà que avui jo tampoc en tinc!