Al final vaig ser allò que de petit deia que volia ser però que ara de gran no vull ser. Però és que abans no sabia que volia dir ser, i per preguntar-me a què em volia dedicar, em preguntaven què volia ser. Gran error, i ara quan vaig pels llocs i em pregunten què sóc, no sé què contestar. Bé, només que la mare ara em diu que m’havia d’haver fet futbolista, que guanyen molts diners, però es clar, ella no se’n recorda que en comptes d’anar a jugar a futbol em feia anar a estudiar solfeig, i no és que no estigui content de saber-me les notes, portar el compàs o tocar algun instrument, al contrari, crec que la música treballa una part del cervell que potencia entre d’altres coses la sensibilitat o el ritme. Però és que abans no existien ni ot’s, ni fames, i si tenies talent havies d’aprofitar el Nadal damunt de la cadira, dir el vers el millor que pugessis, i esperar que algú de la família amb algun contacte al món de l’espectacle et col•loqués.
En fi, tot això per intentar dir el que no sóc o a què no em dedico, i que ara mateix, si després d’acabar-me tot el vi ranci que havia fet servir per ruixar les maduixes, hagués de triar un ofici, triaria el de llibreter.
En fi, tot això per intentar dir el que no sóc o a què no em dedico, i que ara mateix, si després d’acabar-me tot el vi ranci que havia fet servir per ruixar les maduixes, hagués de triar un ofici, triaria el de llibreter.
14 comentaris:
jajajajajjaa m'agrada la manera d dir les coses d'akest post. ;)
Doncs avui diumengue et tocaria estar al peu del cano venen diaris.
Jo, de petita, em posava les sabates de taló alt de ma mare i feia veure que el llit dels meus pares era "la classe", l'armari "la pissarra", un tap de retolador carioca "el guix" i la persona que el meu cos feia reflectir en el mirall, "una mare que venia a parlar del seu fill". Vaig estudiar magisteri, tot i que en un principi pensava en la psicologia i, mica en mica, m'he anat decantant per una branca més concreta de les necessitats educatives especials. Però també recordo voler treballar de dependenta en una farmàcia i una llibreria-papereria. Aquests records parlen molt de nosaltres, no creieu? Això si, m'encanta la meva feina i, de moment, hi disfruto molt. Bon diumenge de sol boirós.
A mi m'agrada molt la meva feina per� moltes vegades m'agradaria treballar en un lloc que hi hagues SILENCI... per exemple en una biblioteca. Si, estaria b� ser bibliotecaria...
jejeje... llibreter!! i per què llibreter? m'ha fet gràcia tu!
No, ara en sèrio... m'agrada la reflexió que fas: ser o fer? Moltes vegades la nostra professió ens delimita a l'hora de presentar-nos, de definir-nos. Sembla que només siguem allò que fem. La professió és una part més de la nostra persona, però en la societat que vivim ho és tot. Per què quan algú ens pregunta qui sóm sempre responem posant al davant la nostra feina? Jo crec que davant de tot sóm persones, persones amb gustos, aficions, ideals... En un món en què masses vegades has de treballar d'alguna cosa que no t'agrada, com pot ser que la carta de presentació sigui la feina?
Jo mai he tingut clar a què em volia dedicar i mira, ara tinc una professió, una professió que m'agrada però que no és el centre de la meva vida. (per això quasi mai en parlo al blog...jeje)
Perdona pel rotllo però és que he trobat que és un tema molt interessant!
una abraçada!
Com diu l'iruna, molt bona reflexió: ser o fer? Realment estem acostumats a parlar de la professio o feina que fem com a ser i quan pleguem, seguim sent i no fem. Jo sempre vaig dir que no seria el que sóc (o faig) i amb els anys he descobert que m'agrada ser el que sóc (o fer el que faig). Coincideixo, però, amb tu, sempre m'han atret molt les llibreries i sempre penso que m'encantaria ser llibretera.
M'agrada com escrius i les reflexions que fas. Potser no seràs llibreter, però el que sí que ja ets és un bon explicador, descriptor, escriptor, relatador...
Estrip et mereixes un petonarru molt gran alla on tu vulguis!!!!
Jo volia ser vividora, pero al meu poble no hi havia academia per aixo. Despres me'n vaig adonar que l'academia era el propi carrer. Pero encara tinc aquesta vocacio...
Visca l'oci! mori el treball!
JAJAJAJAJAJA petons ressacosos !!!
molt bona la relfexió, sí. Jo ara puc dir que la meva professió forma part indiscutible de la meva forma de ser. Potser pq, per fi, he trobat algo que m'agrada (fer i ser)
I el vers nadalenc amb la família com "avantpassat" d'OT, m'ha fet riure :-))
No deus ser llibreter. La pregunta és: és massa tard ja per ser-ho/ fer-ho?
déjà, el vi ranci fa dir aquestes coses. Si t'ha agradat estic content.
striper, quiosquer no, llibreter. Avui diumenge estaria pensant quins llibres de les novetats poso a l'aparador.
meta-dona, farmacèutica? es clar, si el teu nom ja ho diu tot!
montserrat, bibliotecari també, i tant!
iruna, no sé, he pensat en llibreter perquè m'he imaginat una persona tranquila amb les ulleres a baix del nas, posant bé una estanteria de llibres vells i recomanant-ne d'altres a noies boniques que vinguessin a preguntar.
rita, si si una reflexió que sempre m'ha voltat pel cap. I m'ha passat que una cosa que m'agradava es va convertir en feina, i va passar després senzillament a ser una feina. Però sé que hi ha una altra cosa que si es convertís també en feina, no m'importaria dir que sóc o que faig, indistintament.
nuri, gràcies pel petonarru. Ja sé on el vull però no te'l diré. Potser faré un post, o no!
bruixoleta, no sóc llibreter, ni en faig. I no, no es tard, potser algun dia, qui sap.. però ara no toca.
sempre pots apuntar-te al meu gremi i fer-te xulo piscines.
Ostres, jo no seria una bona llibretera. Em farien nosa els clients que em distraurien de la lectura. Per què, com es pot viure envoltat de llibres i no passar-te les hores llegint-los? M'encanten els teus posts, tan sintètics i amb tantes reflexions, sentiments, sensacions... Felicitats. Bona setmana.
A mi ser llibreter se'm faria tan difícil com treballar en una botiga de llaminadures, em passaria el dia consumint el meu propi producte.
M'has fet recordar un llibreter català que viu a les Alpujarras. Una botigueta petita i bonica, amb llibres d'allò més interessants. Treballant amb una tranquil·litat i amabilitat difícils de trobar per les llibreries de per aquí. Ens despatxava mentre atenia a la seva filla de mesos, la Berta.
I també m'has recordat una llibreria d'Olot, on es dediquen a vendre a bon preu, excedències d'edicions passades, llibrets curiosos, contes preciosos... on cada vegada que hi he entrat, n'he sortit amb alguna joia.
Penso que falten llibreries així, curioses. On no es vengui a l'engros i només les novetats més mediàtiques... on no vagis a demanar una opinió i no sàpiguen què respondre't.
Estaven bones les maduixes?
Bona setmaneta! ;*)
jordi, ets del gremi dels xulos? si paguen bé m'hi col·legio.
gràcies fada, i també pel llibre que em recomanes. Si el llegeixo t'ho dic.
xexu, amb el negoci no s'hi juga eh!
Elur, aquestes és la mena de llibreries a les que em refereixo. Llibreter aquí, tot un goig!
Publica un comentari a l'entrada