Ves al contingut principal

físic

La contraportada del punt diari avui hi ve aquest text parlant dels lletjos, i després de llegir-me’l m’he fet aquestes preguntes:

Els homes som afortunats, perquè si som lletjos, fins i tot la dona més bella es pot enamorar de nosaltres. O bé són les dones les afortunades, que no es deixen portar pels estàndards de bellesa (exterior) o atractiu físic de moda?

Això només tenint en compte que el físic és un reclam per iniciar una relació.

Comentaris

XeXu ha dit…
El físic és un reclam, això sempre, no hi ha una altra manera d'entrar que pels ulls. Ara, després la bellesa es relativitza, ja que quan agafes estimació a una persona t'acaba agradant com és, i també passa al contrari. Tenir un bon fons ajuda a que ens trobin al menys monos, i així ja tenim alguna cosa guanyada.
Carquinyol ha dit…
company, on s'ha de demanar això de la fortuna pels homes lletjos? Perquè jo no l'he trobada pas... i conec uns quants més que tampoc !!
Striper ha dit…
Si es un reclam pero efimer el important es el teu magnetisme despres.
elur ha dit…
oh... però jo a aquest home del que parla l'article no el trobo pas lleig.
De fet, fa temps que penso que no n'hi ha de persones lletges. Tothom té alguna cosa (ulls, llavis, somriure, mirada, nas...) bonica i que desdibuixa la "lletjor".

Reclam per iniciar una relació? Et pot cridar l'atenció un adonís, sí, però si quan obre la boca resulta que és un pàmfil asquerós, per més que s'assembli al Sean Connery ho té realment fotut. A vegades no cal ni que obrin la boca, amb un sol gest n'hi ha prou.

Bona setmana!
SHADOW ha dit…
Estic amb l'elur amb això que no en faig prou amb un físic guapo si després la persona està buida. En el meu cas, mai m'he enamorat d'un físic. M'agradaria pensar que els nois mireu més enllà... ;)
Petons
Núr ha dit…
Comparteixo la visió de l'elur i la shadow. I sobretot la de l'elur quan diu que tothom té quelcom de bell. Sempre m'han dit que tinc poc criteri perquè m'atreuen tot tipus de nois i en un percentatge força alt. La meva resposta? Jo tinc un criteri molt extens! Crec que la molt gran majoria dels homes són atractius, que tots tenen quelcom a aportar-me, sigui del tipus que sigui, i per això valen la pena.
Independentment de si és guapo o menys guapo, el que m'atreu d'un home és que somrigui: el somriure fa bellíssimes les persones, il·luminen la cara i l'esperit.
Nuri ha dit…
Estimeu sempre la Bellesa (que no necessariament la guapura), es de les poques coses gratuites i gratificants enmig de tanta merda flotant...
Tals ha dit…
Doncs home, el físic és l'envoltori, i no cal que un noi sigui molt guapo perquè tu el trobis del teu gust. No sé, a mi em passa que els típics nois guapos guapos no m'agraden gens, i en canvi un més normalet però més del meu estil, sí. Mira que les dones serem rares, però al menys nem més enllà de fins on arriben els ulls jaja
Petons!!
estrip ha dit…
si, tot això és molt maco, però ja de temps ancestrals les dones s'arreglen el cabell bé amb argiles vermelles bé amb laca "porqueyolovalgo", o la pell o es posen arracades al nas o a les orelles.
I és clar els homes acostumats sempre a aquestes pràctiques, esdevingudes ja inconscients, doncs encara queda alguna cosa, tot i que haguem evolucionat i l'objectiu no sigui només procrear.

I els homes havien de saber caçar per garantir el menjar o tenir domini sobre algunes terres. En fi, com que no sóc antropòleg, paro, encara diré alguna bestiesa. I malmetré la meva IMATGE.

salut!
Eli ha dit…
apaaa...!!!
No crec que hi hagi ningú lleig...
La guapura o la bellesa... sempre dic que esta a l'interior... però també en la manera de fer, de mirar, de tocar, de palpar.. de besar....
Així que tots tenim un "que"!! No creus?
estrip ha dit…
si només estic enamorat de les teves paraules,
si només estic enamorat dels teus ulls,
si només estic enamorat del teu cos,
o si només estic enamorat dels teus moviments,
estic enamorat de tu?
Jo ha dit…
Home, aixo de que no hi ha ningu lleig... no cal exigerar tampoc, no siguem tan teletubis ara!
estrip ha dit…
una abraçaaaada jo.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…