Durant una època el Japó va estar aïllat del món, van ser quasi 300 anys, i això els va servir molt per arrelar-se bé a la seva identitat(apreciació personal), però quan se’n van adonar van veure que anaven 700 anys endarrerits respecte els xinesos, els anglesos, portuguesos, italians o americans. I van haver de fer un gran esforç per recuperar-se. Tant a pit s’ho van agafar, que amb només 25 anys van recuperar el terreny perdut. Va ser a partir de 1894, i a partir d’aleshores van començar a donar molta guerra, així tal com sona. Com si l’embranzida que portaven no la volguessin parar.
De fet, no és història el que vull explicar, sinó fer una metàfora. Hi ha persones que són com la història del Japó, estan tancades una temporada en elles mateixes, per la situació que sigui, i tard o d’hora se n’adonen que han de recuperar el temps i es llancen a la vida amb totes les conseqüències. Després n’hi que també agafen embranzida i continuen així fins al final dels seus dies però d’altres aprofiten els dos estadis emocionals viscuts per trobar el seu equilibri.
I jo, encara he de descobrir amb la història de quin país em puc comparar. Segurament amb el meu, això voldria.
De fet, no és història el que vull explicar, sinó fer una metàfora. Hi ha persones que són com la història del Japó, estan tancades una temporada en elles mateixes, per la situació que sigui, i tard o d’hora se n’adonen que han de recuperar el temps i es llancen a la vida amb totes les conseqüències. Després n’hi que també agafen embranzida i continuen així fins al final dels seus dies però d’altres aprofiten els dos estadis emocionals viscuts per trobar el seu equilibri.
I jo, encara he de descobrir amb la història de quin país em puc comparar. Segurament amb el meu, això voldria.
15 comentaris:
Com que no conec les teves inclinacions sentimentalo-polítiques, no sé si aventurar-me a fer-te la reflexió, però la faré igualment. Si el teu país és Catalunya, ho saps oi que t'exposes a caure ben avall cada cop que assoleixis un estatus decent? La teva vida serà com una muntanya russa, o més ben dit, com un gràfic d'encefalograma.
A banda d'aquesta ximpleria que dic, l'aplicació de la història de Japó a aquestes persones que passen èpoques tancades em sembla brillant. Ja t'he dit altres vegades que m'encanten les teves metàfores, sempre em sorprens.
Entre tu i en Xexu ho heu dit tot! Em trec el barret davant de tots dos.
Bona nit!
Considero que és una bella comparança. Els éssers humans, les persones, no podem estar exempta als canvis, a les situacions que ens envolten, als sentires, tot ens condiciona d'alguna manera. Bon post, un plaer conèixer-te. Un petó gros Estrip.
Pd: Disculpes per la meva pobra traducció al català:)
Jo tambe em tenco moltes vegades amb mi mateix , i quant sento xiulets trec el cap.
Si entenem com a país la teva persona, bé. Ara si la compares amb Catalunya, penso el mateix que en Xexu, malament rai.
Tancament o introspecció, però sempre amb un ull mirant què passa pel voltant, perquè sinó és tan fàcil perdre's per algun laberint... i no pas sempre disponem del fil d'Ariadna per sortir-ne.
bon dia :*)
La porta d’entrada és tancada, però hi veig una escletxa que il•lumina cada dia a més lectors.
L’estrip ens obra cada dia la seva finestra, senzilla i original.
El silenci de les persones tancades en elles mateixes les fa sensibles a tota remor. Estan més obertes a les petiteses del món que les que fan soroll.
Els teus pensaments els sento propers.
Ai, el Japó ! Un sushi? Mmm... Deliciós!
Com diu la fada, entre tu i el xexu ho heu dit tot. Només, però, hi afegeixo una cosa, el temps et donarà la resposta. No t'impacientis. :)
La metàfora és molt bona, prò a mi m'ha donat mooooolt mal rotllo. Vaig fer un treball sobre el Japó i aquest despertar seu i aquest llançar-se al món i els resultats històrics no són pas lloables.
De vegades, jo també sento la necessitat de recloure'm en mi mateixa, prò no trobo que això impliqui un "quedar enrere" respecte la resta o un "haver de sortir per a posar-me al dia", sinó que em serveix per observar l'evolució que he fet fins al moment, mirar els errors i els encerts i planificar una mica el que vindrà després o, almenys, provar d'imaginar-m'ho o pensar què m'agradaria que vingués. La introspecció en un mateix crec que és quelcom que tothom hauria de practicar, prò que fa molt poca gent. Potser perquè no en saben. O potser perquè els fa por.
I potser això és el que li passa al Japó, que no mira cap endins...
Si no et sap greu, m'agradaria madurar aquesta idea de "quin país reflecteix la meva història?" per a penjar-me un comentari al meu bloc, si no et sap greu. :)
Xexu si, el meu país té coses negatives però moltes de positives. I de fet una mica de muntanya russa si que en sóc, qui no?
una fada amb barret?
caramba uma que il·lusión me han hecho tus palabras. Una bonita sorpresa.
striper quan sens xiulets? això vol dir que és quan surts de la discoteca, no? jeje.
bon matis elur
e una petita escletxa, l'has vista? és en forma de poema...
doncs tindré paciència rita, merci.
ostres, nur no pretenia que et donés mal rotllo, ja sé el que han fet els japonesos al llarg de la història, però no hem referia pas als fets sí.
I pots fer el que et sembli, m'agrada que t'hagi fet rumiar. De fet és una idea divertida comparar la història d'una persona amb la història d'un país, no? Esperaré aquest post.
Sí, però només en ocasions especials, com és ara llegir els teus posts;-)Un petó, simpàtic!
:) no passa res! tan bé com escrius, els mals rotllos que puguin provocar s'esvaeixen ràpid!
suposo que el millor deu ser l'equilibri... trobar moments "tancats" és bo per coneixes... i "obrir-nos" al món per gaudir-ne.
qui sap, potser sí fa el mateix efecte.
Per cert molt ben trobada aquesta metàfora amb el japó
L'he trobat!! I tampoc m'ha costat molt eh, si és que sóc una dona intel·ligent! i cregus, sí, també jaja
m'encanta aquest poema, Martí i Pol és un dels grans!
núr, doncs estic més tranquil.
marta, l'equilibri, és com buscar el nirvana quasi.
Eva, gràcies per venir.
Tals, jeje, i tant un dels grans.
Publica un comentari a l'entrada