Ves al contingut principal

tancament

Durant una època el Japó va estar aïllat del món, van ser quasi 300 anys, i això els va servir molt per arrelar-se bé a la seva identitat(apreciació personal), però quan se’n van adonar van veure que anaven 700 anys endarrerits respecte els xinesos, els anglesos, portuguesos, italians o americans. I van haver de fer un gran esforç per recuperar-se. Tant a pit s’ho van agafar, que amb només 25 anys van recuperar el terreny perdut. Va ser a partir de 1894, i a partir d’aleshores van començar a donar molta guerra, així tal com sona. Com si l’embranzida que portaven no la volguessin parar.

De fet, no és història el que vull explicar, sinó fer una metàfora. Hi ha persones que són com la història del Japó, estan tancades una temporada en elles mateixes, per la situació que sigui, i tard o d’hora se n’adonen que han de recuperar el temps i es llancen a la vida amb totes les conseqüències. Després n’hi que també agafen embranzida i continuen així fins al final dels seus dies però d’altres aprofiten els dos estadis emocionals viscuts per trobar el seu equilibri.

I jo, encara he de descobrir amb la història de quin país em puc comparar. Segurament amb el meu, això voldria.

Comentaris

XeXu ha dit…
Com que no conec les teves inclinacions sentimentalo-polítiques, no sé si aventurar-me a fer-te la reflexió, però la faré igualment. Si el teu país és Catalunya, ho saps oi que t'exposes a caure ben avall cada cop que assoleixis un estatus decent? La teva vida serà com una muntanya russa, o més ben dit, com un gràfic d'encefalograma.

A banda d'aquesta ximpleria que dic, l'aplicació de la història de Japó a aquestes persones que passen èpoques tancades em sembla brillant. Ja t'he dit altres vegades que m'encanten les teves metàfores, sempre em sorprens.
fada ha dit…
Entre tu i en Xexu ho heu dit tot! Em trec el barret davant de tots dos.
Bona nit!
UMA ha dit…
Considero que és una bella comparança. Els éssers humans, les persones, no podem estar exempta als canvis, a les situacions que ens envolten, als sentires, tot ens condiciona d'alguna manera. Bon post, un plaer conèixer-te. Un petó gros Estrip.

Pd: Disculpes per la meva pobra traducció al català:)
Striper ha dit…
Jo tambe em tenco moltes vegades amb mi mateix , i quant sento xiulets trec el cap.
elur ha dit…
Si entenem com a país la teva persona, bé. Ara si la compares amb Catalunya, penso el mateix que en Xexu, malament rai.

Tancament o introspecció, però sempre amb un ull mirant què passa pel voltant, perquè sinó és tan fàcil perdre's per algun laberint... i no pas sempre disponem del fil d'Ariadna per sortir-ne.

bon dia :*)
e ha dit…
La porta d’entrada és tancada, però hi veig una escletxa que il•lumina cada dia a més lectors.
L’estrip ens obra cada dia la seva finestra, senzilla i original.

El silenci de les persones tancades en elles mateixes les fa sensibles a tota remor. Estan més obertes a les petiteses del món que les que fan soroll.

Els teus pensaments els sento propers.

Ai, el Japó ! Un sushi? Mmm... Deliciós!
Rita ha dit…
Com diu la fada, entre tu i el xexu ho heu dit tot. Només, però, hi afegeixo una cosa, el temps et donarà la resposta. No t'impacientis. :)
Anònim ha dit…
La metàfora és molt bona, prò a mi m'ha donat mooooolt mal rotllo. Vaig fer un treball sobre el Japó i aquest despertar seu i aquest llançar-se al món i els resultats històrics no són pas lloables.

De vegades, jo també sento la necessitat de recloure'm en mi mateixa, prò no trobo que això impliqui un "quedar enrere" respecte la resta o un "haver de sortir per a posar-me al dia", sinó que em serveix per observar l'evolució que he fet fins al moment, mirar els errors i els encerts i planificar una mica el que vindrà després o, almenys, provar d'imaginar-m'ho o pensar què m'agradaria que vingués. La introspecció en un mateix crec que és quelcom que tothom hauria de practicar, prò que fa molt poca gent. Potser perquè no en saben. O potser perquè els fa por.
I potser això és el que li passa al Japó, que no mira cap endins...

Si no et sap greu, m'agradaria madurar aquesta idea de "quin país reflecteix la meva història?" per a penjar-me un comentari al meu bloc, si no et sap greu. :)
estrip ha dit…
Xexu si, el meu país té coses negatives però moltes de positives. I de fet una mica de muntanya russa si que en sóc, qui no?

una fada amb barret?

caramba uma que il·lusión me han hecho tus palabras. Una bonita sorpresa.

striper quan sens xiulets? això vol dir que és quan surts de la discoteca, no? jeje.

bon matis elur

e una petita escletxa, l'has vista? és en forma de poema...

doncs tindré paciència rita, merci.

ostres, nur no pretenia que et donés mal rotllo, ja sé el que han fet els japonesos al llarg de la història, però no hem referia pas als fets sí.
I pots fer el que et sembli, m'agrada que t'hagi fet rumiar. De fet és una idea divertida comparar la història d'una persona amb la història d'un país, no? Esperaré aquest post.
fada ha dit…
Sí, però només en ocasions especials, com és ara llegir els teus posts;-)Un petó, simpàtic!
Anònim ha dit…
:) no passa res! tan bé com escrius, els mals rotllos que puguin provocar s'esvaeixen ràpid!
Marta ha dit…
suposo que el millor deu ser l'equilibri... trobar moments "tancats" és bo per coneixes... i "obrir-nos" al món per gaudir-ne.
Eva ha dit…
qui sap, potser sí fa el mateix efecte.

Per cert molt ben trobada aquesta metàfora amb el japó
Tals ha dit…
L'he trobat!! I tampoc m'ha costat molt eh, si és que sóc una dona intel·ligent! i cregus, sí, també jaja
m'encanta aquest poema, Martí i Pol és un dels grans!
estrip ha dit…
núr, doncs estic més tranquil.
marta, l'equilibri, és com buscar el nirvana quasi.
Eva, gràcies per venir.
Tals, jeje, i tant un dels grans.

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...