Ves al contingut principal

cavalleries

En els llibres de cavalleries, els cavallers i les donzelles sempre s’enamoren a primera vista, fins i tot, quan encara no s’han ni conegut. I cal tenir en compte que no tenen blocs, xat ni telèfon. Potser ve d’aquí la por que tenien alguns per declarar al seu amor. Avui dia però, també existeixen aquestes pors. I hi ha persones que amaguen el seu amor fins el final dels seus dies, i segurament hi ha tants perquès com llibres de cavalleries.

La Plaerdemavida es desesperava com per excés de delicadesa, en Tirant no gosava declarar el seu amor.
–Capità General –li deia–, com sou nafrat de la virtut de paciència! No sap la vostra senyoria que així com altres es penedeixen d’haver pecat, i alguns arriben a sants per condigna penitència, vos us penedireu algun dia d’haver estat massa virtuós? En les batalles sou un lleó, i ara temeu un senyora sola? Sereu capaç de partir ca a la guerra sense haver-li dit el sentiment que us inspira?...”

Comentaris

Assumpta ha dit…
Pobre Tirant, si que era tímid :-) i, en aquells temps, potser no hagués estat massa ben vist que fos ella qui es declarés perquè, si més no, aquesta podria haver estat una bona solució.

Actualment això no passa... jo en sé d’una que estava molt enamorada d’un xic força tímid, molt maco, un autèntic cavaller però més abans callat (com en Tirant pel que veig), finalment la donzella es va dir a sí mateixa “doncs li diré jo”... i la va ben encertar... ja en fa d’anys... quasi vint-i-set jejeje

M'has fet riure quan dius que no tenien telèfons, ni xats... jeje :-))
XeXu ha dit…
Amagar-se l'amor és una cosa que ha de fer mal, i de fet en fa, però no només a la persona que li negues, que ho passa molt malament, sinó també a tu mateix, ja que segur que això et menja per dintre. Inseguretat? Por a prendre mal? Digues-ho com vulguis, però no mostrar el que sentim no és bo per ningú.
Efrem ha dit…
Confesso el meu pecat, que no em vaig llegir El Tirant quan tocava i ara, el penediment, és la meva penitència!

A qui no li ha passat de no tenir pebrots de dir una sola paraula quan per dins en teniem milions a punt d'esclatar per ser dites...?
Striper ha dit…
Pero mases vegades eran amors imposibles.
rits ha dit…
ai, Estrip, que n'és de complicat l'amor. mai se sap com reaccionaràs i com reaccionarà l'altre.
malauradament, si que continua passant; afortunadament l'amor no canvia mai. és immutable al temps.

sempre m'ha fet molta gràcia el nom de Plaerdemavida.... un nom una mica llarg, no trobes?
Cesc ha dit…
De vegades em pregunto si fa poesia tant bella que narres o bé reflexiones amb parauls poètiques :)
kweilan ha dit…
Això que dius d'amagar el seu amor fins al final dels seus dies...és molt trist.
estrip ha dit…
Assumpta, Plaerdemavida al final quasi li arrenca les paraules. Si no sap que ve a continuació, ho poso en el següent comentari.

Xexu, no és bo no, fa mal.

Efrem, a qui no li ha passat!

striper, o escriptors massa idealistes.

Rits, un nom preciós. A mi m'agrada!

Cesc, gràcies, potser descric.

kweilan, és trist fins al final. Però em sembla que malauradament passa.
khalina ha dit…
crec que no m'hagués agradat viure fa anys on l'amor era imposat. Tot i que sempre serà complicat d'entendre...


Jo com l'Efrem tampoc vaig llegir Tirant. Bé, només el principi per un càstig col.lectiu, que després ens van treure... i allà es va quedar pobret

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…