Ves al contingut principal

l'abadessa

Fa molt de temps un comte va fer construir un monestir per a la seva filla, el va fer perquè volia que la seva filla s’encaminés cap a assumptes celestials i de poders territorials. Ella però era encara jove per aquesta tasca i va haver d’esperar-se un temps. A prop hi van construir un molí fariner per proveir de farina i fer pa, per a tot el monestir. El moliner que hi treballava i que hi estava de lloguer ho pagava en sacs de farina. El moliner tenia un fill de la mateixa edat que la futura abadessa però degut a la diferent condició, no es van arribar a trobar mai fins que la noia va ser abadessa i va voler visitar el molí, per saber qui és que feia aquell pa tant bo que des de ben petita sempre havia menjat. Els dos joves es enamorar només de mirar-se, però els objectius de l’abadessa que eren ampliar els dominis del monestir, feina encomanada pel seu pare, feia que no es pogués estar per altre cosa que no fos aquesta, tot i que, quan es posava al llit cada nit, pensava en ell.

El sentiment era tant fort que per no pensar en ell, va ordenar que en aquell monestir no hi entrés mai més, cap tros de pa. El moliner es va quedar sense feina i va haver de marxar, el seu fill però, es va quedar i va trobar feina de cuiner dins del monestir. Des d’aquell moment, els plats del monestir van canviar del tot i l’abadessa en va estar encantada. Un dia va voler saber qui era aquell cuiner que feia aquells plats tant deliciosos, i quan va descobrir qui era, el va despatxar i va prohibir per sempre fer menjars dins del monestir.

Després de molt temps, de lluites pel poder de les terres que dominava, l’abadessa va haver de marxar d’allà i es va instal•lar d’estranquis en el petit molí fariner. Els nous amos del monestir, va decidir aprofitar el molí i van decidir tornar-lo a fer servir per fer la farina. Allà li van trobar a ella, i li van encomanar fer aquesta tasca, però per aquesta feina es necessitava un persona molt forta que pogués arreglar les moles de pedra quan es fessin malbé, així que van contractar a un noi de la província per ajudar-la. Aquest noi era el fill de l’antic moliner. Quan es van trobar, es van fondre en una tendre abraçada, i van passar la resta de la seva vida fent farina i pa plegats.

Comentaris

Assumpta ha dit…
Ostres, jo que pensava un final desastrós on ell es venjaria d'ella perque va arruïnar a son pare i després el va despatxar a ell (amb aquells menjarets tan bons que feia)... :-)
Rita ha dit…
Això és allò que diuen, si ha de ser, serà! :-)

Una història ben bonica!
Bon diumenge, maco!
elur ha dit…
Diuen que l'amor entra per l'estòmac... :)
XeXu ha dit…
Molt bona història. Mentre anava llegint he pensat com la Rita, que el que ha de ser, serà. Quan l'amor et persegueix d'aquesta manera, més val no girar-li l'esquena, oi?
Cesc ha dit…
Quina bonica història, sobretot el final, per molt que la vida et separi, si estàs destinat, estàs destinat... i la vida va fent el seu camí.
labruixoleta ha dit…
L'autor ha eliminat aquest comentari.
labruixoleta ha dit…
La força de l'amor entre dues persones és més forta que tots els obstacles que hi ha pel mig.

I diuen que el menjar surt més bo si es fa amb amor, així que segur que el pa que feien junts deuria estar boníssim.
estrip ha dit…
Assumpta, no em surten finals tràgics a hores d'ara!

Rita, això deu ser. O la insistència d'una de les parts també!

elur, diuen, però no pas sempre. Tot i que a mi el pa....

Xexu, es possible. Però com li dic a la Rita, algú hi ha de posar una mica d'interès.

Cesc, què és el destí si no allò que provoquem nosaltres?

bruixoleta, i si al pa hi posaven una mica de xocolata, es deurien tornar inseparables.
rits ha dit…
la lluita entre el deure i el voler?
sort que l'amor sempre triomfa!

ell se l'estima moltíssim ,oi?
Assumpta ha dit…
Jajajaja potser el meu comentari de bon matí hagués estat un altre... o no... ;-)

(imagina el final del relat escrit per Jeroni Maleuff, per exemple)
Striper ha dit…
El que s'ha de fer el que vul fer sempre acabo fent el que vull.
kweilan ha dit…
Molt bonic aquest conte.
zel ha dit…
Tendra és, realment, al final, haurem de creure en el destí, em sembla...
Deric ha dit…
això ens ensenya que a la vida les coses bones sempre arriben, encara que sigui tard
instints ha dit…
Mai saps qui truca a la teva porta, i a vegades tirem per lo fàcil i lo negatiu: la tanquem i ens guiem pel rencor.
Torno a ser aquí, espero ser benvinguda altra vegada, i ja m'aniré posant al dia poc a poc. Apa-li, ens veiem, i t'envio una abraçada!!!
estrip ha dit…
rits, amb els ulls tancats.
assumpta, de bon matí els finals son millors doncs?
striper, això mateix, el que vols!
kweilan, gràcies.
zel, el destí condicionat, potser.
deric, això es ser positiu, i tant!
instints, benvinguda i tant, sempre. Mai saps qui truca a la porta, i tant!
Assumpta ha dit…
Tot depèn del dia :-))
khalina ha dit…
I l'amor va triomfar... Clar que ella se'l mereixia? O van ser les circumstàncies de la vida?

Entrades populars d'aquest blog

ressona el piano

Sona el piano, la melodia que més m’agrada. Sona el piano i les notes sonen sobre el teu bes, t’acaricio els cabells, i a dues mans et ressegueixo el contorn amb els meus dits, deixant el polze enrera amb els ulls i amb les pessigolles que neixen dels innocents pàmpols. Baixo pel sostingut pendent del teu clatell i amb angle obert escampo petons i carícies cap a les teves espatlles. Canvio a clau de fa, i passo la meva llengua resseguint-te el coll fins a la nou. Fas un si per mi. Les meves mans ja son al davant, i els meus cabells cauen sobre teu i somrius. Aleshores un nota suau escala un sol dels teus pits que s’excita, i dono voltes i voltes, sobre el la. Mentre l’altra mà fa un altre camí, i es regira per la cintura quasi sense tocar-la, fins que arriba completament estirada, a les natges, i les prem amb la força d’un do sostingut. Remolins de notes per tot el cos, somiem amb totes les melodies, amb els ulls tancats, fora dels nostres cossos. Tot dos a compàs, i a contrapàs, l’in…

enfilant

Darrera el finestrons de fusta de vernís desgastats pel Sol colpidor de les tardes, i que ara al matí, deixen entreveure les clarianes i raigs de llum que els núvols de pell d’ovella del dia que comença cedeixen. Tombat bocaterrosa sobre el matalàs amb el llençol arreplegat als peus degut a la calor de la matinada, i només amb els pantalons del pijama, mig obro els ulls amb i em vaig despertant a mida que les passes que se senten del carrer s’intensifiquen, mentre l’activitat d’un dia laborable i calorós de Juliol va enfilant, enfilant, enfilant...

la porta

Corria amb la llengua a fora, esbufegant i mirant enrere cada cinc passos per veure si encara em seguia. Em rascava les cames amb alguns esbarzers i algun branquilló em fuetejava la cara. De sobte es va acabar el bosc frondós que m'ajudava a escapolir-me i es va obrir davant meu la immensitat de la vall amb les muntanyes amagant l'horitzó. I al mig del prat, que ja trepitjava, hi havia el que semblava una antiga fortalesa en ruïnes. Vaig pensar que em serviria de refugi abans que el meu perseguidor també sortís del bosc. Vaig anar cap allà, com més a prop més imponent era aquella construcció, em vaig atansar a l'escalinata on cada escaló era mitja cama meva, i amb deu i ajut vaig poder arribar al que semblava l'entrada. Vaig mirar el bosc un altre cop, les branques es movien, ja el tenia a sobre, m'atraparia. Em vaig mirar l'entrada, i a poc a poc, la vaig anar traspassant a la vegada que un calfred també em va remoure el cos. Una última passa, i de sobte, una…