En els llibres de cavalleries, els cavallers i les donzelles sempre s’enamoren a primera vista, fins i tot, quan encara no s’han ni conegut. I cal tenir en compte que no tenen blocs, xat ni telèfon. Potser ve d’aquí la por que tenien alguns per declarar al seu amor. Avui dia però, també existeixen aquestes pors. I hi ha persones que amaguen el seu amor fins el final dels seus dies, i segurament hi ha tants perquès com llibres de cavalleries.
“La Plaerdemavida es desesperava com per excés de delicadesa, en Tirant no gosava declarar el seu amor.
–Capità General –li deia–, com sou nafrat de la virtut de paciència! No sap la vostra senyoria que així com altres es penedeixen d’haver pecat, i alguns arriben a sants per condigna penitència, vos us penedireu algun dia d’haver estat massa virtuós? En les batalles sou un lleó, i ara temeu un senyora sola? Sereu capaç de partir ca a la guerra sense haver-li dit el sentiment que us inspira?...”
–Capità General –li deia–, com sou nafrat de la virtut de paciència! No sap la vostra senyoria que així com altres es penedeixen d’haver pecat, i alguns arriben a sants per condigna penitència, vos us penedireu algun dia d’haver estat massa virtuós? En les batalles sou un lleó, i ara temeu un senyora sola? Sereu capaç de partir ca a la guerra sense haver-li dit el sentiment que us inspira?...”
9 comentaris:
Pobre Tirant, si que era tímid :-) i, en aquells temps, potser no hagués estat massa ben vist que fos ella qui es declarés perquè, si més no, aquesta podria haver estat una bona solució.
Actualment això no passa... jo en sé d’una que estava molt enamorada d’un xic força tímid, molt maco, un autèntic cavaller però més abans callat (com en Tirant pel que veig), finalment la donzella es va dir a sí mateixa “doncs li diré jo”... i la va ben encertar... ja en fa d’anys... quasi vint-i-set jejeje
M'has fet riure quan dius que no tenien telèfons, ni xats... jeje :-))
Amagar-se l'amor és una cosa que ha de fer mal, i de fet en fa, però no només a la persona que li negues, que ho passa molt malament, sinó també a tu mateix, ja que segur que això et menja per dintre. Inseguretat? Por a prendre mal? Digues-ho com vulguis, però no mostrar el que sentim no és bo per ningú.
Confesso el meu pecat, que no em vaig llegir El Tirant quan tocava i ara, el penediment, és la meva penitència!
A qui no li ha passat de no tenir pebrots de dir una sola paraula quan per dins en teniem milions a punt d'esclatar per ser dites...?
Pero mases vegades eran amors imposibles.
ai, Estrip, que n'és de complicat l'amor. mai se sap com reaccionaràs i com reaccionarà l'altre.
malauradament, si que continua passant; afortunadament l'amor no canvia mai. és immutable al temps.
sempre m'ha fet molta gràcia el nom de Plaerdemavida.... un nom una mica llarg, no trobes?
De vegades em pregunto si fa poesia tant bella que narres o bé reflexiones amb parauls poètiques :)
Això que dius d'amagar el seu amor fins al final dels seus dies...és molt trist.
Assumpta, Plaerdemavida al final quasi li arrenca les paraules. Si no sap que ve a continuació, ho poso en el següent comentari.
Xexu, no és bo no, fa mal.
Efrem, a qui no li ha passat!
striper, o escriptors massa idealistes.
Rits, un nom preciós. A mi m'agrada!
Cesc, gràcies, potser descric.
kweilan, és trist fins al final. Però em sembla que malauradament passa.
crec que no m'hagués agradat viure fa anys on l'amor era imposat. Tot i que sempre serà complicat d'entendre...
Jo com l'Efrem tampoc vaig llegir Tirant. Bé, només el principi per un càstig col.lectiu, que després ens van treure... i allà es va quedar pobret
Publica un comentari a l'entrada