Fa molt de temps un comte va fer construir un monestir per a la seva filla, el va fer perquè volia que la seva filla s’encaminés cap a assumptes celestials i de poders territorials. Ella però era encara jove per aquesta tasca i va haver d’esperar-se un temps. A prop hi van construir un molí fariner per proveir de farina i fer pa, per a tot el monestir. El moliner que hi treballava i que hi estava de lloguer ho pagava en sacs de farina. El moliner tenia un fill de la mateixa edat que la futura abadessa però degut a la diferent condició, no es van arribar a trobar mai fins que la noia va ser abadessa i va voler visitar el molí, per saber qui és que feia aquell pa tant bo que des de ben petita sempre havia menjat. Els dos joves es enamorar només de mirar-se, però els objectius de l’abadessa que eren ampliar els dominis del monestir, feina encomanada pel seu pare, feia que no es pogués estar per altre cosa que no fos aquesta, tot i que, quan es posava al llit cada nit, pensava en ell.
El sentiment era tant fort que per no pensar en ell, va ordenar que en aquell monestir no hi entrés mai més, cap tros de pa. El moliner es va quedar sense feina i va haver de marxar, el seu fill però, es va quedar i va trobar feina de cuiner dins del monestir. Des d’aquell moment, els plats del monestir van canviar del tot i l’abadessa en va estar encantada. Un dia va voler saber qui era aquell cuiner que feia aquells plats tant deliciosos, i quan va descobrir qui era, el va despatxar i va prohibir per sempre fer menjars dins del monestir.
Després de molt temps, de lluites pel poder de les terres que dominava, l’abadessa va haver de marxar d’allà i es va instal•lar d’estranquis en el petit molí fariner. Els nous amos del monestir, va decidir aprofitar el molí i van decidir tornar-lo a fer servir per fer la farina. Allà li van trobar a ella, i li van encomanar fer aquesta tasca, però per aquesta feina es necessitava un persona molt forta que pogués arreglar les moles de pedra quan es fessin malbé, així que van contractar a un noi de la província per ajudar-la. Aquest noi era el fill de l’antic moliner. Quan es van trobar, es van fondre en una tendre abraçada, i van passar la resta de la seva vida fent farina i pa plegats.
El sentiment era tant fort que per no pensar en ell, va ordenar que en aquell monestir no hi entrés mai més, cap tros de pa. El moliner es va quedar sense feina i va haver de marxar, el seu fill però, es va quedar i va trobar feina de cuiner dins del monestir. Des d’aquell moment, els plats del monestir van canviar del tot i l’abadessa en va estar encantada. Un dia va voler saber qui era aquell cuiner que feia aquells plats tant deliciosos, i quan va descobrir qui era, el va despatxar i va prohibir per sempre fer menjars dins del monestir.
Després de molt temps, de lluites pel poder de les terres que dominava, l’abadessa va haver de marxar d’allà i es va instal•lar d’estranquis en el petit molí fariner. Els nous amos del monestir, va decidir aprofitar el molí i van decidir tornar-lo a fer servir per fer la farina. Allà li van trobar a ella, i li van encomanar fer aquesta tasca, però per aquesta feina es necessitava un persona molt forta que pogués arreglar les moles de pedra quan es fessin malbé, així que van contractar a un noi de la província per ajudar-la. Aquest noi era el fill de l’antic moliner. Quan es van trobar, es van fondre en una tendre abraçada, i van passar la resta de la seva vida fent farina i pa plegats.
18 comentaris:
Ostres, jo que pensava un final desastrós on ell es venjaria d'ella perque va arruïnar a son pare i després el va despatxar a ell (amb aquells menjarets tan bons que feia)... :-)
Això és allò que diuen, si ha de ser, serà! :-)
Una història ben bonica!
Bon diumenge, maco!
Diuen que l'amor entra per l'estòmac... :)
Molt bona història. Mentre anava llegint he pensat com la Rita, que el que ha de ser, serà. Quan l'amor et persegueix d'aquesta manera, més val no girar-li l'esquena, oi?
Quina bonica història, sobretot el final, per molt que la vida et separi, si estàs destinat, estàs destinat... i la vida va fent el seu camí.
La força de l'amor entre dues persones és més forta que tots els obstacles que hi ha pel mig.
I diuen que el menjar surt més bo si es fa amb amor, així que segur que el pa que feien junts deuria estar boníssim.
Assumpta, no em surten finals tràgics a hores d'ara!
Rita, això deu ser. O la insistència d'una de les parts també!
elur, diuen, però no pas sempre. Tot i que a mi el pa....
Xexu, es possible. Però com li dic a la Rita, algú hi ha de posar una mica d'interès.
Cesc, què és el destí si no allò que provoquem nosaltres?
bruixoleta, i si al pa hi posaven una mica de xocolata, es deurien tornar inseparables.
la lluita entre el deure i el voler?
sort que l'amor sempre triomfa!
ell se l'estima moltíssim ,oi?
Jajajaja potser el meu comentari de bon matí hagués estat un altre... o no... ;-)
(imagina el final del relat escrit per Jeroni Maleuff, per exemple)
El que s'ha de fer el que vul fer sempre acabo fent el que vull.
Molt bonic aquest conte.
Tendra és, realment, al final, haurem de creure en el destí, em sembla...
això ens ensenya que a la vida les coses bones sempre arriben, encara que sigui tard
Mai saps qui truca a la teva porta, i a vegades tirem per lo fàcil i lo negatiu: la tanquem i ens guiem pel rencor.
Torno a ser aquí, espero ser benvinguda altra vegada, i ja m'aniré posant al dia poc a poc. Apa-li, ens veiem, i t'envio una abraçada!!!
rits, amb els ulls tancats.
assumpta, de bon matí els finals son millors doncs?
striper, això mateix, el que vols!
kweilan, gràcies.
zel, el destí condicionat, potser.
deric, això es ser positiu, i tant!
instints, benvinguda i tant, sempre. Mai saps qui truca a la porta, i tant!
Tot depèn del dia :-))
I l'amor va triomfar... Clar que ella se'l mereixia? O van ser les circumstàncies de la vida?
Publica un comentari a l'entrada